Eina

2012-03-01T13:56:00.004+01:00

Camarades

2011-12-27T21:17:00.001+01:00

Després d'iniciar la nostra, confiem, "llarga marxa" havent utilitzat L'Art de la Guerra i tractant la qüestió de L'Estat i la Revolució, vàrem travessar la península actuant a l'Aragó, Euskal Herria, Castilla, Galiza, fins a arribar a Portugal, i havent recorregut la columna vertebral dels Països Catalans des d'Alacant fins a la Vall de Boí, batalla rera batalla, amb morters de Rock i ràfegues d'electrònica, parlant clar i català a cada territori visitat, ens trobem en una posició de força enfront l'enemic, i en aquests moments, tot aprofitant les condicions adverses de l'hivern, ens hem reagrupat en el quarter general de Vilafranca del Penedès, per seguir conspirant i continuar els atacs la propera primavera. Estiguis alerta!!! VISCA LA TERRA!!!!

Eina a Castelló de la Plana

2011-12-17T13:44:00.000+01:00

- 22:00 fins a les 01:00
Sala Zeppelin

D	Concert en commemoració de les Normes de Castelló. Actuaran Almmorranes Garrapinyaes, Pirat's Sound Sistema i Eina. Entrades limitades (5€) Punts de venda: Casal Popular de Castelló Casal Jaume I de Castelló El refugi, Vila-real El Terra, Benimaclet, València

Entrevista a Eina a Musiclab.cat

2011-10-18T11:57:00.002+02:00

Entrevista a Eina

Una nova entrega del Musiclab.cat, en el programa d'avui ens visiten Eina, un grup urgullosament dissident que ja té dos treballs editats al carrer, fomentant la idea que un món sense desigualtats és possible, si es lluita.

Nou videoclip!

2011-09-29T14:07:00.000+02:00

Salut Companys/es!

Us presentem el nou videoclip del tema "Deixalles", inclòs al nostre darrer treball "L'Estat i la Revolució", i realitzat per Sabotatge Produccions.

Esperem que el gaudiu !

Última hora.

2011-09-26T20:55:00.001+02:00

Última hora!
El proper dijous 29 de setembre EINA presentem el nou videoclip del tema "Deixalles" inclòs en el nostre últim treball "L'Estat i la Revolució"
Esperem que ho gaudiu.

2011-09-20T18:11:00.007+02:00

Camarades, dissabte 24 de setembre serem al Correllengua de Gandia.
Defensem la nostra llengua!!

Eina a Tarragona

2011-09-16T14:22:00.002+02:00

Camarades, divendres 16 de setembre a les 23:00h (puntual) serem a Barraques de Tarragona, compartirem escenari amb Llunatics i Brams

Eina a Vallcarca

2011-09-09T09:55:00.000+02:00

20:30-Els Amics del Bosc
22:00-Eina
23:30-Alerta
01:00-PD Anti

2011-08-22T14:05:00.001+02:00

Salutacions revolucionàries als/les camarades de Manlleu, Cardedeu i Llodio amb els quals hem compartit aquests dies de festa i lluita. Aquesta setmana serem a Les Festes alternatives de Manresa i a L'Aquelarre de Cervera.
Salut i revolució. Guanyarem!

foto: Roser Ortiz http://www.flickr.com/photos/fotosroserortiz

Eina a Cardedeu

2011-08-14T18:17:00.000+02:00

Eina a Manlleu

2011-08-13T14:27:00.000+02:00

Eina a Viladamat

2011-07-29T13:51:00.002+02:00

Noves samarretes.

2011-07-29T13:29:00.000+02:00

Les podeu comprar aqui: http://partisano.cat/c/30

Eina estiu 2011

2011-07-12T16:06:00.001+02:00

Eina a Barberà del Vallès

2011-07-01T17:02:00.000+02:00

22.00 Espectacle de FOC, a càrrec de la Cabronica del Nord

23.00 EXXILIO

00.15 Eina

02:00 Herederos del Taxi

Eina a Argentona

2011-06-03T18:15:00.000+02:00

Seguim indignats i conscienciats contra el capitalisme i la seva versió espanyola. Dissabte participarem d'un concert per denunciar la persecució a l'independentisme, personificat en el cas de l'Eudald, un militant d'Argentona, acusat d'associació il·lícita, una altra estratagema per callar les veus que denuncien la injustícia espanyola. Esperem ser moltes veus cridant alhora perque mai més ens puguin silenciar.

EINA

Eina a Rasquera

2011-05-25T09:38:00.001+02:00

Eina a CSO La Forsa Cornellà

2011-05-12T18:37:00.000+02:00

Salutacions als companys/es de La forsa que estan amenaçats de desallotjament, la nostra solidaritat amb la vostra exemplar resistència.

Fotos del dissabte 8 de maig al CSO La Forsa de Cornellà del Llobregat per Roser Ortiz

Més fotos aqui: Fotos Roser Ortiz

Eina a Celrà i Cornellà

2011-05-05T09:01:00.000+02:00

"L'ESTAT I LA REVOLUCIO" a la teva botiga de musica a partir del 2/05/2011

2011-04-28T21:21:00.001+02:00

També el podeu comprar per internet a: http://www.zona-k.com/tenda.asp?linkTxt=detalle_novetat.asp%3Fidnove%3DSATKCD082---url_origen%3DEINA

Eina a Villalar de los Comuneros

2011-04-22T15:30:00.000+02:00

Eina a Sant Vicent de Raspeig (Alacant)

2011-04-13T17:13:00.000+02:00

2011-04-13T08:42:00.000+02:00

Traducciones al asturianu de les lletres del segundu album del grupu catalán Eina, "L'estat i la revolució"

2011-04-12T17:20:00.000+02:00

L'Estat i la revolució Lyrics english

2011-04-12T17:15:00.002+02:00

L'estat i la revolució. lletres euskara

2011-04-12T17:12:00.000+02:00

L'Estat i la revolució letras en castellano

Dissabte 2 d'abril Eina a La Bisbal d'Empordà

2011-04-01T22:46:00.000+02:00

PRESENTACIÓ DEL NOU DISC D'EINA, El proper 1 de març, nou disc d'EINA " L'Estat i la Revolució"
NO US PERDEU EL DIRECTE EL DISSABTE 2 D'ABRIL AL TRÀMIT DE LA BISBAL,
ELS ACOMPANYARAN ELS "metaleros" ALA DE CORB que obriran la nit.
i tancarà la nit pd ivanote (punk,rock combatiu.)
entrada (només a taquilla): 5 €

HORARIS:

OBERTURA PORTES 23:30h
ALA DE CORB 23:50h
EINA 01:00h
PD IVANOTE 02:30h

Passeig Marimon Asprer, 11
17100 La Bisbal

Dijous 31 Eina a Vic

2011-03-30T14:57:00.002+02:00

Jazz Cava
Rbla. Montcada n.5
08500 Vic (Barcelona)

Dijous 31 de Març 22:00

Eina a Cerdanyola del Vallès (Sala Mundo canival)

2011-03-19T13:50:00.000+01:00

PRESENTACIÓ A BARRUERA I LLEIDA DEL NOU DISC D’EINA “L’ESTAT I LA REVOLUCIÓ”

2011-03-19T13:37:00.000+01:00

Fotos L'Estat i la revolució

2011-03-10T12:37:00.036+01:00

Aqui us presentem les fotos que vam fer amb la Roser Ortiz i Martí Ferré (bildi gràfics) per la revista Enderrock. Esperem que us agradi.

Eina a Barcelona: Rocksound

2011-03-04T17:14:00.000+01:00

Politica i Rock

2011-03-03T20:52:00.003+01:00

Buscar más artistas como EINA en Myspace Music

VIDEO CLIP - ESTAT DE XOC

2011-02-26T17:15:00.001+01:00

Realitzat per Sabotatge Produccions

COMUNICAT D'EINA

2011-02-26T14:46:00.004+01:00

A l’any 2011 tenim més del 40% del jovent català a l’atur, tractats com excedents, com deixalles, per un sistema incapaç d’utilitzar tota aquesta força productiva i creativa pel benefici comú.

Amb el segon treball d’EINA, L’Estat i la Revolució, inspirat en el llibre de Lenin, parlem en primera persona de les experiències, sensacions, emocions i pensaments d’un aturat en el transcurs d’un dia qualsevol, presentant l’Estat com l’eina política que executa les ordres del capitalisme, condemnant-nos amb la seva llei i la seva repressió, a la misèria i la desesperació. Un estat que en mans de la Revolució, segons l’anàlisi de Lenin, s’hauria de dissenyar per garantir el respecte de la classe treballadora i de les nacions, i per reprimir la resistència dels assassins capitalistes. Aquest nou estat o comuna, un cop complerts els seus objectius, seria enviat al museu de les antigalles, com les cadenes dels esclaus o la destral de pedra.

Aquí us deixem amb una bona dosi de POLÍTICA I ROCK! PUJA EL VOLUM I ACTUEU EN CONSEQÜÈNCIA!

EINA.

L'Estat i la Revolució

2011-02-26T14:45:00.000+01:00

Politica i Rock

EINA / L’Estat i la Revolució

2011-02-26T14:42:00.001+01:00

EINA /L’Estat i la Revolució

Lescançons són de qui les treballa...

LluísGendrau

En una naciósense Estat, la cultura és el ministeri de la defensa. Amb lacultura es reivindica i protegeix la identitat i la llibertat. I comque ‘la llibertat és una llibreria’, que deia el poeta JoanMargarit, també la llibertat és una discoteca, plena de discos irepleta de cançons. Cançons que són de qui les treballa, cadascúesmolant ben bé l’Eina,i que serveixen per defensar la terra i la consciència.

Cap silencino pot

dallarl’esclat de l’alba

Einas’han inspirat en la doctrina marxista de Lenin per al seu segondisc conceptual, L’Estat i la Revolució. Un àlbum que començaparlant de política i rock, per deixar clar que no hi ha rock sensepolítica, ni poesia sense política, ni periodisme sense política.El simple compromís amb la música ja és una presa de posició ambla cultura i amb la societat.

Som el quevolem ser,

i cap ventno pot tórcer

la voluntattenaç

que ennosaltres perdura

Recollintl’essència dels Inadaptats,on la comunicació, la imatge, el missatge i la música eren un tot,Eina ha elaborat unnous discurs a base de rock, punk i electrònica fonamentat en elsgrans pensadors de la història. Des del xinès Sun Tzu, que vaescriure L’art de la guerra i ha estat una referència per aplantejar qualsevol estratègia, no només militar, fins al’activista i revolucionari rus Lenin, autor de L’Estat i larevolució, que analitza el paper del proletariat en la transiciócap a la revolució social.

I el quecompta és l’esforç de cada dia

compartittenaçment amb els qui creuen

que cadagest eixampla l’esperança,

que cap diano es perd per als qui lluiten

Einaproposa noves referències a cada nou lliurament, a partir de latrilogia idea, força i unió, aplicada a les aules, els camps i lesfàbriques. Les cançons parlen de la necessitat del canvi, amb undisc urbà, que amb un llenguatge directe tracta de la mancad’objectius vitals de la societat actual per fer remoure laconsciència i sacsejar la realitat. El seu és un realisme històricque tradueix els sentiments de la gent a través d’unes cançonsd’ara: des del context social a l’univers personal dels homes iles dones.

Tenim elcabàs penjat darrere la porta

i a lesmans el solc que hi va deixar l’eina.

Si comptemamb els dits, ens sobra temps;

Si comptemamb diners ens manca feina.

Peròencara hem de viure

i del llitestant, amb els ulls oberts,

sentim comtoca la sirena.

Les cançonsd’Eina no sónpamflets de revolució, reclamen actitud i força. Assenyalen els queutilitzen les aparences per semblar honestos, quan en realitat volenfer passar la mentida per veritat. Són una càrrega d’esperançaper a les parelles joves, amb hipoteca i feina malpagada. Apunten aaprofitar l’ocasió, i deixar de perdre el temps. I disparen contraels cadàvers que vaguen sense memòria.

Cridem quisom i que tothom ho escolti.

I, enacabat, que cadascú es vesteixi

combonament li plagui, i via fora,

que totestà per fer i tot és possible.

Si el poetaés un obrer i les seves poesies són del poble, Einasón uns proletaris bandautors i les seves cançons són de la gent.Si Martí i Pol és el poeta del poble, les cançons d’Einasón de qui les canta!

[versosextrets de diversos poemes de Miquel Martí i Pol]

Falca L'Estat i la Revolució

2011-02-26T14:41:00.000+01:00

01-POLITICA I ROCK

2011-02-26T14:40:00.006+01:00

POLÍTICA I ROCK

I si et lleves agobiat perquè no trobes cap curro

i els ajuts s’han acabat tu busques eines, actitud i força!

Eina, política i rock!

No et mengis més el cap, no li dones més voltes

només has de mirar tot el que t’envolta:

les guerres, l’atur, racisme, les drogues…

Riqueses per als rics, per als pobres les sobres.

Qui arbitra el partit, s’ha forrat vestit amb toga

i treballa a Madrid a prop de la Moncloa.

Ell viu molt lluny de tu, té grans amics a casa

i no es preocuparà de res del que a tu et passa.

I si et lleves agobiat perquè no trobes cap curro

i els ajuts s’han acabat tu busques eines, actitud i força!

Eina, política i rock!

Ni rastre de justÍcia quan fan el repartiment,

polítics corruptes fan lleis al parlament.

Parlem de democràcia, parlem però baixet,

que les parets escolten i diran que sóc violent.

Aquesta democràcia avui està podrida,

tu tries el voltor que les butxaques et buida,

però si no els votes no tens representació,

quedes fora de la llei i et censuren l’opinió.

Em diràs que estic flipant i que se m’ha anat la “flapa”,

que t’estic inflant el cap, que t’estic fotent la “xapa”.

Però escolta’m un momento, jo parlo del que a tu et passa

de per què no tens treball i no pots pagar una casa.

Et controlen la vida, la coca també.

Et roben la feina que ells mai no han fet.

Ells són uns paràsits que viuen de tu;

si tu no et defenses ho tens molt fotut.

I si et lleves agobiat perquè no trobes cap curro

i els ajuts s’han acabat tu busques eines, actitud i força!

Eina, política i rock!

(“Yes, we can!”) Podem somiar desperts, (“Yes, we can!”) amb el cervell encès.

(“Yes, we can!”) Podem somiar desperts si tenim la maquinària de part nostra!

02-ESTAT DE XOC

2011-02-26T14:39:00.002+01:00

ESTATDE XOC

Miro eltelevisor entro en estatde xoc.

Enscontrolen, ens controlen…

Notícies que fan por, entro en estatde xoc.

Ens menteixen, ens menteixen…

Se’m paralitza el cos, entro en estatde xoc.

I no penses, i no penses…

Amenaçats de mort, entro en estat dexoc.

No reacciones!

Repetint mil cops la falsetat,converteixen la mentida en veritat.

Mastegat, l’audiència semprecreix.

És més fácil dir el que éscreïble que el que és cert.

Desastres naturals, recursos esgotats.

Despotisme, terrorisme…

Pandèmies de grip A, la fam i elsimmigrants.

Alarmisme, terrorisme…

La por dels atemptats, lapor que ens fa l’Islam.

Nou racisme, terrorisme…

La crisis als mercats, el pànic alsmitjans.

Terrorisme!

Repetint mil cops la falsetat,converteixen la mentida en veritat.

Mastegat, l’audiència semprecreix.

És més fàcil dir el que éscreïble que el que és cert.

Els rics tenen elpoder, han publicat l’opinió.

Diuen qui són elsdolents, han publicat l’opinió.

Ells dicten el quehem de fer, han publicat l’opinió.

Volen que semprevisquem, en estat de xoc!

Repetint mil cops la falsetat,converteixen la mentida en veritat.

Mastegat, l’audiència semprecreix.

És més fàcil dir el que éscreïble que el que és cert.

Maniobrade distracció, han publicat l’opinió.

Diuen qui són elsdolents, han publicat l’opinió.

Mentre que ens robenel món, han publicat l’opinió

Volen que semprevisquem, en estat de xoc!

Estat de xoc! Estatde xoc!

03-DEIXALLES

2011-02-26T14:38:00.001+01:00

DEIXALLES

Està totple de coses, sé que caducaran,

agafo “algo”de fruita, aquí es podrirà.

Estàs fentde caixera, un temps que se’t fa etern,

i cobres unamerda tu que mous tants diners.

M’escuroles butxaques tan sols trobo papers.

El“segurata” em mira i jo surto corrent.

Etfaig el meu somriuresense remordiments,

jo sé quetot es llença, a mi m’ho han fet també.

Perdut enuna plaça sense res millor a fer.

Tancat adins de casa se’m cauen les parets.

Observo elspensionistes matant el temps xerrant,

cobrantuna misèria per vells i per malalts.

Dormintels marginats al terra dels caixers,

ambtantes cases buides i tant treball per fer…

El fruitsurt de la terra i el venen sempre car,

en canvi quiel treballa es pot morir arruïnat.

I volen fersentir-me com si fos un fracassat,

carrego ales espatlles tot el pes que m’han posat.

Tenimtecnologia per poder viure sobrats,

i veig comtot es llença caducat al mercat.

No vullveure’t més angoixada, som dos per poder plantar cara.

No vullveure’t més angoixada, somiarem desperts repartint de nou lescartes.

No vullveure’t més angoixada, som dos per poder plantar cara.

Dia a diahaurem d’estar a l’alçada, i estic perdut sense tu!

No vullveure’t més angoixada, som dos per poder plantar cara.

No vullveure’t més angoixada, somiarem desperts repartint de nou lescartes.

No vullveure’t més angoixada, som dos per poder plantar cara

Dia a diahaurem d’estar a l’alçada, i estic perdut sense tu!

Perdutsmirant aquest paisatge de fems, de brossa i de deixalles

Miralls quedeformen l’imatge, cues d’excedents demanant el reciclatge

Perdutsmirant aquest paissatge de fems, de brossa i de deixalles

Joc brut onnomés juguen rates, somiarem desperts repartint de nou les cartes!

04-LABERINTS

2011-02-26T14:37:00.001+01:00

LABERINTS

Tombant perdut fentcercles, buscant forats per on escapar,

perdut, demano ajuda… em tanquen lesportes.

He de seguir aquell fil que he anatdeixant darrere el meu pas,

em portarà a l’origen d’aquestacondemna.

Laberints custodiatsper monstres, fills d’un brau que violà la mare.

Vull volar, sortir d’aquest mite,a prop del sol s’han cremat les ales de paper.

Surt llum al fons del passadís, sotauna porta,

el funcionari és a dins, tancat, fentels seus comptes.

Ve el minotaure corrent cap a mi,

i ara em trobo tot soldavant del perill.

He perdut el temps buscant la sortida…

Laberints custodiats per monstres,fills d’un brau que violà la mare.

Vull volar, sortir d’aquest mite, a prop del sol s’han cremat les ales de paper.

Estatuts! Estatuts!

Vull ser com Prometeu, pispar-li el focal deus.

Tocar de peus a terra, donar-li alpoble allò que és seu.

Organitzant-nos lliurement, obrint lesportes,

compartirem tot allò que hem anataprenent.

Simplificarem les relacions, a igualtreball el mateix sou.

Tirarem pel dret, ja prou de fer tombs,fer tombs, fer tombs!

Condemnat, encadenat a roques, l’àligam’ha menjat el fetge.

He sobreviscut, he tornat a créixerper patir

veient com se’m menja un altre estat.

Laberints custodiats per monstres,fills d’un brau que violà la mare.

Vull volar, sortir d’aquest mite, a prop del sol s’han cremat les ales de paper.

Grinyolen les vigues de tant pes,s’esquerden i cauen totes les parets.

Surto entre les runes, veig la llum.Miro a l’horitzó… puc veure el futur.

05-OCASIÓ

2011-02-26T14:36:00.001+01:00

OCASIÓ

Enuna plaça perdent el temps fumant, no passa res, de nou sensetreball.

Noens donen cap ajut, els ajuts van cap alsbancs,

ijo no tinc prou estudis, no estic prou format.

Quanel suïcidi em volta pel cap, busco les forces per poder aguantar.

Moltabans de rendir-me, et dic que ho tinc ben clar.

Jopenso emportar-me unsquants per davant.

Sifaig el pas, ningú podrà aturar-me.

Sifaig el pas, ningú em podrà aturar.

Esticperdent el temps, estic perdent el temps!

Sifaig el pas, ningú podrà aturar-me.

Sifaig el pas, ningú em podrà aturar.

Esticperdent el temps, estic perdent el temps!

Hiha moltes formes de poder-te matar,

sit’apunyalen, o si et neguen el menjar,

sicaus malalt i no hi ha cap hospital a prop,

odorms entre cartrons sense cap servei social,

enaccident en precari laboral,

oofegat creuant el marcom a il·legal,

oen una guerra com a dany col·lateral,

perònomés unes quantes són delicte per l’estat.

Davantel caixer ha aparcat un furgó blindat,d’ell han baixat dos guàrdies jurats,

descarregantels diners amb sacs, del cinturó l’arma penjant,

Almeu davant una oportunitat,al meu davant...BANG, BANG, BANG!

Sifaig el pas, ningú podrà aturar-me.

Sifaig el pas, ningú em podrà aturar.

Esticperdent el temps, estic perdent el temps!

Sifaig el pas, ningú podrà aturar-me.

Sifaig el pas, ningú em podrà aturar.

Esticperdent el temps, estic perdent el temps!

Ambres a perdre jo m’he arriscat, faig el que ells m’han ensenyat.

Ambres a perdre m’he arriscat, faig el que ells m’han ensenyat.

Iveig el robatori dels bancs,ho estan fent al meu davant.

Ningúes sorprèn per l’acció.

Siens roben arruïnant-nos, hauremde rebel·lar-nos,

faremdels nostres drets els de tots!

Sifaig el pas, ningú podrà aturar-me.

Sifaig el pas, ningú em podrà aturar.

Esticperdent el temps, estic perdent el temps!

Sifaig el pas, ningú podrà aturar-me.

Sifaig el pas, ningú em podrà aturar.

Esticperdent el temps, estic perdent el temps!

Sino et donen, pren!

06-PERSECUCIÓ

2011-02-26T14:35:00.001+01:00

PERSECUCIÓ

Caual meu damunt el pes de la llei, sempre castigant, mai donant remei!

Vaigconduint, he de sortir d'aquí, no em queda temps.

Cotxeprestat, però l'amo no sap que me l'ha deixat...

Hepensat en mi, perquè jo havia de sortir fugint.

Noha estat gens fàcil, jo ja tinc el meu botí… m'he fet amb l'arma!

Iel guàrdia jurat del banc que cau ferit. Em persegueixen!

Seriafeliç si tu véns amb mi... Em persegueixen!

Femcom Bonnie & Clyde o Thelma & Louise.

Situ em segueixes, desafiarem junts aquest destí.

Situ em segueixes, potser no ens caldrà seguir fugint.

Persecució!La poli va darrere meu!

Persecució!I jo no em deixaré agafar!

Percecució!La poli va darrere meu!

Persecució!I jo no em deixaré agafar!

Troboun control, m'han tallat el pas, cotxes creuats, polis armats,

giropel trencall de la comarcal. Gas a fons, pudor a cremat.

Parlende mi els de la ràdio i han posat preu al meu cap.

Saltentotes les alarmes quan el lladre ha estat robat. Em persegueixen!

Semblaque s'han oblidat que jo també visc aquí. Em persegueixen!

Onse suposa que tothom som rics.

Endirecció on la fama em precedeix, sé que m'esperen els veïns enels carrers.

Arano estic sol, som molts més vivint com jo.

Miroal meu darrere, la poli que trepitja els meus talons.

Obrola finestra i deixo anar els diners per a tots!

Persecució!La poli va darrere meu!

Persecució!I jo no em deixaré agafar!

Percecució!La poli va darrere meu!

Persecució!I jo no em deixaré agafar!

Senseel botí paro el cotxe, baixo les mans del volant,

busconerviós la pistola. La poli m'ha rodejat...

Surtenveïns de les cases cridant: “Marxeu!”

Persecució!Anem tots darrere seu,

Persecució!Que no es puguin escapar!

Persecució!Anem tots darrere seu,

Persecució!Que no es puguin escapar!

Caual meu damunt el pes de la llei, sempre castigant, mai donant remei!

Organització,drets en igualtat, no ens cal policia si el poble està armat!!

07-L'ESPERIT DE “LA COMMUNE”

2011-02-26T14:34:00.002+01:00

L'ESPERITDE “LA COMMUNE”

Inadaptados...desde el nacimiento,
revolución...acciónen los cimientos,
mientrasFráncia lucha en el andén,
losespañolitos ven a Belén.

Así,aja, que bien...
Trasladala guerra a la calle... ¡haz que se enteren!
Fuego,piedras, barricada,
la“Kale-Borroka” ha vuelto por medio de la palabra.

Iparragaldu gabe,
negarrarenindarra,
gezurrata txakurrari
egurra...beharra!

Mugarikgabeko guda heldu da!
Vivael corazón valiente que no duda.
Apuraun suspiro, depura una pasión,
¡Camarada! No cambio el código de mi canción.
Acción,presión, reacción.
¿Formade expresión? ¿Opresión? ¡Revolución!

Novoy a aceptar la explotación
dela propiedad estatal.
Humillacióncon impunidad,
conexiónpara-militar.
Revoluciónpara derrocar al capital.
Somosla guerrilla de la villa que ahora pilla las armas,
queno van a aguantar más amenazas de la inteligencia,
humillación,explotación, ni propiedad.

¡REVOLUCIÓN! IRAULTZA!
POPULAR,CULTURAL...

Poncorazón, / ves cap al front.
Pasaa la acción, / passa a l'acció.
Difundela acción / fes difusió.
Concentración/ dominació.

¡Revolución!
Consecuente,disidente, pertinente.
Revolució!
Contundència,experiència, intel·ligència.

Seconsecuente con lo que sientes,
Indarrapaprieta los dientes.
Eina,revoluciona consciente
delo que siente la gente

Revolució!
Contundència,experiència, intel·ligència
¡Revolución!
Referente,desobediente, pertinente

Quanl'evidència no té paciència
INDARRAPdepura la ciència
EINA proposant referències
quanla comuna és l'essència

!REVOLUCIÓN!
IRAULTZA!
!REVOLUCIÓN!
POPULAR,CULTURAL...

Enlas aulas, / on neixen idees
Enlos campos, / on creix la força.
Enlas fábricas, / on creix la unió
Delo que siente la gente.

08-Vagant sense memòria

2011-02-26T14:33:00.001+01:00

VAGANTSENSE MEMÒRIA

Obro els ulls estirat i noestic al meu llit, no veig a ningú.

Cap soroll, sols l’olord’una flor sobre el pit, estic dins un taüt.

Vençut, m’han volgutmatar, veig llum i encara puc respirar.

Confós, em pessigo i no,no es cap somni, no...

Vivint un malson, emdesperto i vull saber el meu nom.

No veig cap nom en capparet, no trobo cap senyal,

ni una imatge en capmirall per reconstruir la meva identitat,

i poder decidir cap onvaig.

Vivint un malson, vivintun malson.

Em trobo cadàversvagant sense memòria, càdavers sense futur

Em trobo cadàversvagant sense memòria, càdavers sense futur al món

Em venen les imatges comun flaix: la casa, els carrers, els amics, els germans,

el pare, la mare,l’escola, les festes i els companys del treball.

Records per un nen quejugava aprenent de l’entorn,

petons i baralles, laterra, la llengua, el foc, són vius al meu cor.

Sense arrels estic vençuto mort.

Em trobo cadàversvagant sense memòria, càdavers sense futur

Em trobo cadàversvagant sense memòria, càdavers sense futur al món

Agafo consciència tenintindependència per viure feliç amb tu.

Les guerres ens deixentants morts a sota terra, Espanya fossa comú

de pobles i de nacions

09-L'Estat i la Revolució

2011-02-26T14:32:00.001+01:00

L’ESTAT I LAREVOLUCIÓ

No,no plorarem mai més, ja prou de llepar-nos les ferides pels cops dela vida.

Tantserrors convertits en temors, han mort utopies, busquem altres vies.

Somfills d'aquests carrers on han mort tants obrers

deixantd’herència la seva experiència.

Tantscombats on vam ser derrotats, no repetirem la historia, ara viurem laglòria.

Semprequi fa la feina no té les eines que donen treball.

Notenim res més que les ferides; les nostres mans són el nostrecapital.

Tot,tot el que hem après, guia pels obrers: Marx, Engels, Lenin.

KarlMarx, Engels, Lenin.

Sil'estat és eina de combat, no pararem fins destruir-lo i cridarem: “victòria!”

Sempre,qui fa la feina no té les eines que donen treball.

Notenim res més que les ferides; les nostres mans són el nostrecapital.

Elsocialisme obre les portes per construir la democràcia real.

Sempre,qui fa la feina no té les eines que donen treball.

Notenim res més que les ferides, les nostres mans són el nostrecapital

Elsocialisme obre les portes per construir la democràcia real.

Elcomunisme, la nostra meta on cel·lebrem l'extinció de tot estat

L'extincióde tot estat.

Agraïments

2011-02-26T14:31:00.002+01:00

Milersde gràcies per la seva col·laboració:

Al Pau, al Gerard i al Guillem (Sonitrons) ,per deixar-nos casa seva com si fos nostra; al Juanjo Muñoz per laseva paciència amb el màstering; a l’equip de Bildi Gràfics pertornar a sorprendre’ns amb els seus dissenys; a l’equip de MeetMr. Campbell per convertir-nos en robots amb els seus retocsdigitals; a la Roser Ortiz per aguantar-nos i treure’ns tan guaposa les seves fotos; a la Natàlia Lizandra per corregir-nos tots elstextos i lletres, i suportar tota la gravació a casa seva; a laMarina Serra per la seva interpretació sonora al tema “Deixalles”i per cantar a “L’estat i la revolució”; a la Rocío Martínezpel seu bon humor que li permet aguantar-nos; a la Larraitz Lazkanoper cantar al tema “L’estat i la revolució”, per la frase eneuskara a la cançó “Vagant sense memòria”, per deixar queenvaíssim casa seva en la gravació del videoclip i confiar-nos elsseus gats Fidel i Biko; al Joanet Alatak per cantar al tema “Ocasió”;al grup INDARRAP: Borda, Fat Fish i Tito, per currar-se la lletra deltema “L’esperit de La Commune”(impressionant camarades!!); a l’equip de Sabotatge Produccions, l’Elisabet Mas i el RubénVílchez, per la direcció i l’edició del videoclip del tema“Estat de Xoc”, i la seva paciència; al Jaia, a l’Ivan Meyer ia l’Antonio Moya per la seva ajuda en el rodatge; a la KrysMartínez i a la Vicky Monteiro per deixar-nos tan guapos amb elsseus maquillatges; al Josep (Answer) i a l’Eva Perea per ser elspersonatges; a les animadores de l’Assignia Manresa, CristinaPulido, Bárbara Castillo i Sandra Rubiralta, per no parar de ballar;al Jordi Vendrell per currar-se les lletres del logotip i pel seusuport incondicional; al Ponce i al Roger, del Bar del CentreCultural de Les Cabanyes, per aconseguir l’espai on es vaenregistrar el videoclip. Especialment volem agrair al Momo(Canàries), al Morris (Castella), al Meixide i al Xan (Galiza), alMarcos Muñiz (Astúries) i a l’Armando (Aragó), per la sevacol·laboració a la cançó “Vagant sense memòria”, pel seuinternacionalisme i per la lluita diària en el camí cap a laindependència i el socialisme de tots els pobles oprimits.

L'Estat i La Revolució

2011-02-26T14:30:00.002+01:00

1- Política i rock

2- Estat de xoc

3- Deixalles

4- Laberints

5- Ocasió (col·laboraJoanet d’Alatak)

6- Persecució

7- L'esperit de “LaCommune” (col·labora Indarrap)

8- Vagant sense memòria

9- L'Estat i la Revolució

EINA som:

Àlex: veu

Bull: baix iveu

Thrashoo:guitarra, veu i programacions

Uri MA-Z:DJ, veu i programacions

X-Cholbi:bateria i veu

Enregistrata l’estudi de l’Ateneu Popular X, a l’estudi Cholbi Sorroundde Vilafranca del Penedès, i a Sonitrons Estudi de Molins de Rei perX-Cholbi, Thrashoo i Guillem Ventura.

Produïtper X-Cholbi i masteritzat a Catmastering per Juanjo Muñoz.

Fotografia: Roser Ortiz

Disseny: Bildi Grafics

Retocfotogràfic: Meet Mr. Campbell

De nou lo vell torna nou

2011-02-15T21:05:00.000+01:00

EL MANIFEST DE "L'ART DE LA GUERRA

2011-02-15T21:04:00.028+01:00

"La forma de la proposició, o millor dit, el judici, és impròpia per expressar allò concret i la veritat és concreta, així com l'especulació"

Hegel.

"La guerra és la partera de la història".

Heràclit d'Efès.

EL MANIFEST DE "L'ART DE LA GUERRA".

1-Introducció.

Per a nosaltres hauria estat molt fàcil convertir aquest manifest en un llibre d'erudits que comencés a parlar de les dificultats teòriques de L'Art de la Guerra, les seves intencions, la seva proposta teòrica sobre la guerra com l'agent total de la història, sobre la seva influència en la vella i la nova Xina, sobre el problema de a qui anava dirigit, sobre les seves relacions amb la filosofia Confuciana o Taoista, etc.

Però pensem que aquesta tasca ha de deixar-se en mans dels filòlegs, filòsofs i els historiadors, que ja han presentat importantíssims treballs sobre el famós i controvertit llibre de Sun Wu.

Però el que més ens interessa d'aquest llibre xinès són 4 qüestions, que són les que el defineixen com a un clàssic del coneixement humà:

- L'Art de la Guerra és aplicable al món actual tot i haver-se escrit fa 2300 anys.

- És el 1r llibre que teoritza sobre la inherent condició del conflicte en les relacions humanes i en les relacions dels homes amb la natura i la matèria que l'envolten. Però també ens preguntem si aquesta tesi és vàlida avui.

- Que el pensament dialèctic és la clau per entendre l'esdevenidor de la història.

- Per a les classes dirigents és i ha estat una necessitat l'exercici del poder absolut mitjançant l'ús de la coerció directa o indirecta. És a dir l'hegemonia s'aconsegueix a partit d'un estat de guerra permanent que pot ser de guerra oberta o de guerra soterrada.

Si aquests supòsits dels que partim són correctes pensem que es pot i de fet s'està recorrent a una violència física, mental, permanent i absoluta de manera indirecta mentre es fa creure des del discurs de les elits que no hi ha cap conflicte.

Aquestes 4 qüestions són la base de la nostra breu reflexió i ús invitem a que hi penseu, mitjançant aquest manifest i aquest CD. Però aquestes reflexions ens porten a una conclusió interessant i angoixant alhora, que és la següent:

Si volem que les generacions futures gaudeixin de la vida en aquest planeta, ens cal reformular totes les relacions socials,econòmiques, de domini, les relacions entre dones i homes,les relacions entre nacions, les vies de resolució dels conflictes humans i caldrà també formular unes noves relacions entre la nostra espècie i el planeta.

Si no som capaços de fer l'esforç d'entendre el món on vivim per intentar canviar-lo, la supervivència del planeta està compromesa.

Després de plantejar aquestes qüestions, l'objectiu és trobar les causes originàries del conflicte actual, que des del nostre punt de vista són:

El Neoliberalisme, la globalització i el poder de les transnacionals, que provoquen la desigualtat creixent entre les nacions, els pobles i els subjectes.

Arribats a aquest punt el nostre posicionament ens obliga a plantejar alternatives, una és el coneixement i l'altra el marxisme.

Però per aconseguir que les alternatives siguin vàlides cal que els subjectes ens plantegem que la revolució i el canvi radical és possible.

La 1a alternativa és que cada subjecte ha d'iniciar el canvi en si mateix i després en tant que ésser social ha d'exportar aquest canvi al seu entorn immediat i més endavant a un context com el del seu poble, el seu barri, la seva ciutat , la comarca i finalment a la seva nació i el món.

Nosaltres ús deixem un missatge de canvi i de resistència, ara ús toca escollir.

2- La Noció de conflicte durant la història.

La nostra voluntat com a col•lectiu és demostrar des d'una perspectiva marxista diverses consideracions sobre l'antic i fascinant llibre l'Art de la Guerra.

A partir de la lectura d'aquesta obra s'obren una sèrie d'interrogants que impliquen que tots plegats ens fem preguntes. Perquè només des de la pregunta s'han construït les alternatives socials i polítiques que han permès l'avenç de les societats durant tota la història.

No pretenem fer una reflexió erudítica i avorrida sobre L'Art de la Guerra, sinó que el que volem és proposar-vos com aquest llibre encara és vigent avui i quin ús se'n fa i es podria fer.

Per una banda com ja molts sabeu, el llibre del qual parlem, és avui en dia utilitzat i llegit pels aspirants a dirigir el món que estudien a les escoles de negocis de les universitats més elitistes del món. Per altra banda també s'ensenya a les acadèmies militars i fins i tot és un llibre d'obligada lectura per tot aquell governant que pretengui aplicar les seves polítiques.

Cal doncs preguntar-se les causes de la seva validesa. Unes causes que ens plantegen un a petita excursió per la història i també ens porten a parlar del món on vivim.

L'Art de la Guerra és possiblement l'únic tracte escrit en tota la història que articula el seu discurs a partir de la idea del conflicte, plantejant aquest com quelcom permanent i general.

Aquesta lectura filosòfica pròpia de la cultura oriental ha presidit la contradicció inicial i més important de la filosofia, que no és altra que la lluita entre el materialisme i l'idealisme. Una lluita encara no resolta, com d'altra banda tota lluita dialèctica, però que sembla que es decanta cada cop més a les corrents materialistes.

Les cultures orientals tenen molt present, ja des de els principis de la història escrita, que la natura i l'univers i l'univers són fruit del moviment, del xoc de contraris i en definitiva de que la naturalesa humana, la terra i l'univers són duals.

Així és com podem entendre que la llum té un contrari, que és la foscor, que l'aigua s'enfronta amb el foc, que la vida és cíclica i que tot està en constant dinàmica de canvi i moviment.

A partir del contacte entre les cultures orientals i el món hel•lènic, sabem que va néixer la filosofia a occident. El primer intent dels éssers humans d'entendre el món i a si mateixos a partir de l'observació dels fenòmens naturals i també d'entendre i vertebrar el jo del subjecte i també les seves societats.

Però el naixement de la filosofia a l'antiga Grècia va plantejar també la dialèctica entre les corrents filosòfiques idealistes (que defensaven la idea de que la terra i els elements naturals eren inamovibles, ja que eren creades per una consciència universal suprema) i les materialistes, que a partir de la seva inspiració en les cultures d'orient entenien molt millor que el moviment genera el canvi a partir de la matèria.

Si ens hi fixem només podem entendre el gran desenvolupament tecnològic i científic a l'antic occident si entenem la importància que la cultura hel•lènica va tenir sobre Roma i també sobre la mateixa Grècia de les "poleis".

Durant l'edat mitjana, contràriament al que molts pensen, la civilització va seguir evolucionant, tot i que la teologia va substituir a la filosofia com a principal ciència. Però el camí endegat per el pensament oriental va mantenir-se i si fugim d'una visió eurocèntrica del món observarem que les grans societats de l'època medieval són l'Imperi Bizantí i també l'Islam. Cultures on les diverses ciències i la filosofia presidien l'organització d'aquells models de societat.

Només a partir del S. XV amb el Renaixement occident va recuperar la seva posició de poder, gràcies a que el pensament teocèntric va ser substituït per l' humanisme que no era altra cosa que un retorn a la filosofia de la Grècia clàssica.

Aquesta petita i simple revisió de la història ens permet retornar a "L'Art de la Guerra", ja que aquest llibre va presidir amb les seves teories el pensament militar fins i tot occidental.

Les civilitzacions van orientar-se cap a la guerra a partir del moment en què van comprendre que la guerra era una ciència, (una art ) que el que permetia era eliminar a l'adversari i per tant aconseguir una posició hegemònica, que garantia l'estabilitat interna dins de la societat a la que pertanyia aquella elit i alhora permetia aconseguir mà d'obra esclava, nous territoris, matèries primeres, capacitat de producció de tecnologia, especialistes,etc.

El gran mèrit de l'Art de la Guerra doncs, no és altre que determinar que per aconseguir l'èxit i l'hegemonia és necessari aplicar la ciència a la guerra i alhora vertebrar una societat com si d'un exèrcit perfecte es tractés. La guerra és doncs entesa com a Guerra total i permanent i la voluntat del dirigent és dominar l'aparent "caos" que genera el moviment constant, la guerra constant, la repressió constant contra la pròpia població. Tot el que té a veure, no només amb els professionals de la guerra, passa a estar al servei del dirigent per tal de que la guerra sigui planificada fins a l'últim detall, per tal que aquesta sigui exitosa.

Però la guerra és entesa com a permanent, ja que fins i tot en temps d'aparent pau, els muscles de l'aparell militar no poden relaxar-se, d'aquí que les poblacions siguin permanentment dominades per les classes o castes dirigents. Com deien els Romans "Si vis pacem para bellum".

La guerra és doncs també de natura dual i relativa, és a dir, dialèctica. És interior i exterior, és oberta o soterrada i sobretot és científica.

Però allò que converteix L'Art de la Guerra en un llibre fosc i terrible, no és el descobriment que fa de les tècniques i l'estratègia que porten a la victòria, o del fet que cal organitzar una societat a partir del principi rector de la guerra, o fins i tot que el conflicte és permanent necessari.

Allò que fa terrible L'Art de la Guerra són dues qüestions. Per una banda, el fet que el coneixement de l'art ha de ser restringit a les elits dirigents, que aquests coneixements han de quedar dins del palau imperial o reial, és a dir, ens descobreix que el coneixement és poder i per tant, que aquest mai s'ha de compartir.

I per altra banda que l'elit ha desenvolupat els mecanismes per una societat on l'elit dirigent ha perfeccionat i tecnificat els mecanismes de control intern de les classes explotades.

Davant d'aquestes dues qüestions ens trobem amb un tractat que està presidit per la voluntat de poder, una voluntat que gira entorn del domini. El domini i l'explotació. Dos conceptes que naixen segons semblen concloure els arqueòlegs i historiadors, a partir de les restes materials, durant l'Epipaleolític Mesolític o inicis del Neolític. Moment de la Prehistòria on s'estableixen les primeres diferències de classe.

Així doncs amb L'Art de la Guerra comencem a detectar la introducció d'elements que indiquen els trets propis d'unes societats complexes, determinades a partir de la diferència de classe, el monopoli del coneixement, la tecnificació dels mecanismes de control social i militar i també en la propietat privada, que és un dels elements determinants alhora de definir qui pertany a l'elit i qui és un esclau.

Durant el S.XV de la nostra era aquests conceptes es mantindran i en certa manera es desenvoluparan ja que el règim de producció començarà a l'Europa occidental a articular canvis que posteriorment desenvoluparan la gènesi del sistema capitalista. Que té en el mercantilisme del S.XVI el seu precedent i precursor.

A occident observem com amb la recuperació de l'antropocentrisme la religió i la ciència inicien el seu matrimoni. La raó del qual és que la religió ha exercit gràcies a la imatge d'un Déu venjatiu i inquisidor, el poder i el domini sobre les masses durant més de deu segles. Així l'alt clergat es converteix en una classe dirigent encarregada de vetllar per la protecció del coneixement, que és com havia determinat L'Art de la Guerra, la principal base del poder.

És a partir del S. XVI quan observem ja definitivament que la violència i la guerra s'han consolidat. Aquesta dada la veiem clarament tan pel nombre de conflictes, com pel descobriment de ginys que fan de la guerra quelcom més sistemàtic i destructor (la pólvora, les armes de foc,etc).

Però les normes de joc essencialment no havien canviat. És per aquesta raó que serà Maquiavel el primer pensador modern que farà un tractat sobre L'Art de la Guerra, que també utilitzarà per il•lustrar les seves tesis sobre el seu impressionant estudi sobre la política.

El que Maquiavel entén gràcies a L'Art de la Guerra, no és res més que la política és també una forma de guerra. Una guerra i conflicte permanent, però de baixa intensitat, és a dir, que el nombre de morts és molt baix i que en realitat no hi ha un enfrontament militar obert. Sobretot gràcies a que l'estat exerceix un control màxim sobre la població gràcies al monopoli de la violència que té l'obligació d'exercir.

Les consideracions de l'època moderna van seguir evolucionant gràcies a la formació dels estats centralistes i la unificació del poder en mans de l'estat que va passar a exercir cada cop més funcions i a intervenir més en les funcions de la cosa pública. Calia en realitat un sistema de recaptació d'impostos fort que garantís que l'estat tenia diners per desenvolupar les seves tasques i créixer i per altra banda era necessari que es poguessin finançar les aventures colonials i les guerres entre les potències europees en territori europeu.

Aquest ordre de les coses va veure's alterat per la Revolució Francesa i per la Revolució Americana, que acaben amb l'Antic Règim i donen pas al que entenem com a història contemporània.

Els elements més importants que determinen el canvi de Règim són el fracàs de la Monarquia Absoluta com a forma de govern i l'aparició de la Burgesia Urbana com a nou actor en el que ja podem determinar definitivament com un escenari marcat per la lluita de classes.

Per fi el mercantilisme es sistematitza com a mode de producció i d'altra banda comencen ja els canvis tècnic necessaris per l'aparició de la Revolució industrial.

D'altra banda en el terreny polític és on es produeixen els canvis més significatius, però també, després de les guerres Napoleòniques, l'escenari del conflicte passa a ser el de les colònies i pràcticament a Europa no hi haurà guerres fins a la 1a. Guerra mundial.

Però l'escenari militar pateix un gir, ja que per una banda comencen a formar-se amb Napoleó els exèrcits passen a ser formats per tropa no professional ja que els exèrcits professionals moderns resultaven cars i amb la nova forma de guerra es necessitava més personal, perquè la guerra era més sagnant i dura, perquè s'havia ja sistematitzat definitivament.

És en aquest moment en el qual apareixen els grans teòrics contemporanis occidentals de la Guerra.

El S. XVIII permet una nova generació de pensadors i teòrics de la guerra. Són Napoleó, Von Clausevitz, Mehtermick o Bismark.

La diferència fonamental entre aquests teòrics i L'Art de la Guerra és que aquests han llegit el gran llibre de Sunzi, però plantegen la guerra com a un fet aïllat. Encara que segueixen organitzant els seus estats en funció de l'estat d'alerta permanent i de la guerra total.

Però hi ha un fet determinant que planteja la gran contradicció i dialèctica de l'època contemporània fins avui:

Al S.XIX amb el naixement del mode de Producció Capitalista a G.B. i després a tota Europa es consolida ja definitivament un nou tipus de guerra, LA LLUITA DE CLASSES.

Després dels grans descobriments de Hegel i Kant en el camp de la Filosofia de l'Estat i el Dret i el seu intent, d'altra banda fallit, de reconciliar l'Idealisme i el Materialisme, apareix el 3r príncep de la Filosofia: Karl Marx.

Kant i Hegel creen una filosofia on l'Estat substitueix Déu però també perfeccionen l'escola il•lustrada francesa de Rousseau, Voltaire i Montesquieu. En aquest sentit han establert les bases pel predomini econòmic de la burgesia alemanya, però no li han donat cap mena d'argument polític per a prendre el poder. Cosa que sí havia succeït a França i als països anglosaxons com G.B i els EEUU, que al S.XIX passa a ser la nova potència emergent.

Però fins ara no hem parlat dels mestres de la filosofia anglosaxona i que són els autors intel•lectuals de les bases de l'ètica capitalista. Locke i Humme són els antecedents dels economistes A. Smith i D. Ricardo, en tant que determinen la figura del subjecte polític i del subjecte econòmic.

El burgès de la cultura protestant no pensa en termes d'Estat o de Contracte Social, sinó que pensa en termes individuals. Gràcies a aquests filòsofs el burgès creu que viu en societat perquè no queda més remei, i d'altra banda els seus drets no li són atorgats per l'estat o per la seva condició de ciutadà, sinó que els seus drets els guanya a partir de la seva capacitat en fer negocis, en la seva herència i/o en la seva relació individual amb el mercat capitalista.

És per tots aquests arguments que el capitalisme triomfa als països anglosaxons i d'altra banda encara avui és on més s'ha desenvolupat.

Gràcies al luteranisme i a les aportacions de la Revolució de Crownwell als S.XVI i XVII, en certa manera un dictador feixista "avant lettre", la moral protestant permet assentar les bases del capitalisme al S.XIX.

Després del fracàs Napoleònic s'imposa el 1r sistema de seguretat europea, "La Santa Aliança" que implica l'esfondrament de l'Imperi Hispànic, la debilitació de França en el panorama europeu i l'ascensió definitiva de G. B. com a potència hegemònica, mentre l'Antic Règim es manté a Rússia, l'imperi Austro Hongarès i Prússia, permetent aquesta que en el terreny econòmic es desenvolupi el capitalisme, cosa que no passarà a Rússia.

Però tot i l'aparent pau que durarà fins al S.XX. la Guerra continua i és una Guerra a dos nivells.

Per una banda es desenvolupa una guerra colonial, on els grans imperis europeus es disputen l'Àfrica, Àsia i Amèrica, de les quals obtenen les matèries primeres que les seves indústries necessiten. Els exèrcits europeus es llencen a la guerra total a aquests continents, que ja havien patit l'esquilmació de les seves poblacions i recursos per part de l'Imperi hispànic i Portuguès. Però que ara veuen com amb uns exèrcits més moderns i tecnificats i amb un exèrcit de funcionaris i colons, l'opressió que pateixen es converteix en quelcom terrible, ja de manera definitiva. A més cal dir que les nacions del que després es dirà el 3r Món, formen part del mercat. Ja que les seves poblacions comencen a consumir les matèries manufacturades provinents del 1r Món.

Per altra banda i aquest fet és molt important, les societats occidentals veuen com neix El Proletariat. Aquesta classe filla del capitalisme i de la industrialització és la 2a víctima d'aquest, són l'exèrcit dels sense drets, dels que el seu sou només els permet menjar i viure en unes condicions infrahumanes, són els sense dret, senzillament perquè no són ni burgesos, ni propietaris, ni nobles, ni funcionaris.

Són també els que engrossen les files dels exèrcits colonials imperialistes i la seva esperança de vida no excedeix dels quaranta cinc anys.

Aquesta massa de gent sense drets es converteix en una massa víctima de totes les explotacions possibles i per aquesta raó, tot i les dificultats que té alhora d'organitzar-se durant el S. XIX comença a pensar i actuar contra aquells que els oprimeixen.

Però gràcies a Marx i el Socialisme Científic, la seva gran aportació teòrica el proletariat adquireix un grau de consciència cada cop més gran i es va convertint en un contrapoder, que comença a qüestionar la força del sistema capitalista i els seus pilars.

Com podem observar, el gran filòsof alemany defineix en el Materialisme Històric i el Materialisme Dialèctic que "El motor de la història és la lluita de classes". És a dir la noció del conflicte i de la guerra social queda definida. No és que durant la història no hi hagués hagut conflicte social, sinó que els seus protagonistes no tenien una resposta política i filosòfica alternativa a l'ordre de l'explotació que les classes dirigents els imposaven.

Amb el Socialisme científic les classes subalternes tenen un programa dirigit en dues direccions que progressivament s'aniran allunyant. L'alternativa obertament revolucionària o l'entrada en els òrgans del sistema per tal d'aconseguir els drets que els eren negats.

És en aquest moment quan s'inicia una nova guerra, però aquest cop la guerra és entre classes i lògicament els estats burgesos o absolutistes destinen a les seves policies i exèrcits a reprimir sistemàticament als camperols sense terra i al proletariat.

Quins principis apliquen els polítics i generals de l'Europa del S.XIX?

Són els principis de L'Art de la Guerra, una organització de control intern perfeccionada i total, una propaganda política i religiosa que sovint dividirà al moviment obrer i també com no la concessió de certs drets als obrers per tal de dividir i confondre.

Darrera d'aquests processos observem un altre tret característic del llibre del qual tractem, que no és altre que el que Nietzche va definir com "La Voluntat de Poder". Allò que presidirà les relacions i la lluita entre les classes fins a la 1a meitat del S.XX és la fonamental Voluntat de Poder" que manifesta i estimula a les classes dirigents.

Les Classes Dirigents comencen a fabricar un coneixement propi i exclusiu d'aquestes que determina les maneres de governar, que no són altra cosa que el Domini.

Un Domini que s'exerceix de manera directa i indirecta sobre els explotats. Es segueixen les normes escrites per Sunzi. Lògicament però, amb les aportacions dels filòsofs i científics posteriors, però les normes del poder ja s'han establert i s'han convertit en un codi on preval el domini del coneixement.

No és difícil d'entendre que de totes les Revolucions obreres que es començaran a desenvolupar durant la 2a meitat del S.XIX i 1a del S.XX, només la Revolució Soviètica triomfi. No és difícil ja que és precisament Rússia qui ha descuidat més el desenvolupament econòmic, polític i social del seu sistema. Ja que el règim Tsarista no havia evolucionat al mateix ritme que la resta de poders europeus alhora de perfeccionar els mètodes de control i dominació indirectes.

També però cal destacar que els Tsars van tenir a uns enemics intel•ligents i poderosos, com eren els membres del Partit Bolxevic, els quals, (la majoria fills de la burgesia Russa) havien estat iniciats en el domini del coneixement i en l'art de governar.

De fet Lenin planteja a les seves "Tesis d'Abril" un element molt important que no és altre que la demostració de que és vàlid per al proletariat exercir la Voluntat de Poder fins a les darreres conseqüències. Ja que només des del poder el proletariat i els camperols sense terres podran viure en una societat més justa i igualitària.

D'aquí que el màxim interès de Lenin sigui la conquesta del poder a qualsevol preu, tot i que el proletariat era a l'any 1917 una classe minoritària a Rússia.

A Lenin i per extensió al Partit Bolxevic allò que més l'interessarà de Marx serà "La Dictadura del Proletariat", concepte que Marx no considerava un dels elements més importants de la seva filosofia.

El Marxisme Leninisme com a filosofia de l'Estat Soviètic, provoca un gir històric sense precedents des de la Revolució Francesa, ja que per fi, una nova classe en ascens pren el control dels mecanismes de l'Estat i situa l'eix del debat polític en la necessitat d'assumir el poder.

El Poder és al S. XX el concepte determinant del discurs. D'aquí que per aturar la influència de la Revolució Soviètica el Sistema Capitalista, la seva Burgesia i els seus aparells de repressió determinin que cal obrir la porta al Feixisme per tal d'aturar l'expansió del model socialista soviètic.

Tal com va dir el teòric nazi Karl Schmith era necessari crear una dialèctica entre el Nazisme com a força purificadora enfront de l'enemic, un enemic intern que havia de ser destruït i que tenia lògicament en la Lliga d'Espartac dirigida per Karl Liebnecht i Rosa de Luxemburg a dos dirigents capaços que ja havien organitzat la primera fase d'un moviment Revolucionari Soviètic a Alemanya.

No és casualitat que a Itàlia, a Alemanya i a Espanya els moviments revolucionaris fossin esclafats pel feixisme. Aquests països havien passat després de la 1a Guerra mundial una crisi econòmica terrible i eren les nacions on els moviments anarquista i comunista estaven en disposició de prendre el poder.

Per aquesta raó el gran capital monopolístic europeu va entendre que era el moment del Feixisme, anomenat per B. Bretch com "la fase histèrica del capitalisme". Calia esclafar a l'enemic intern sense contemplacions i preparar a Europa i als EEUU per la 2a Guerra Mundial, per tal de superar les contradiccions intrínseques del Capitalisme, que s'havien manifestat clarament amb el "Crack" de la Borsa de Nova York de 1929.

La Guerra i el Poder tornen a estar de nou i obertament sobre l'agenda política dels anys trenta i quaranta del S.XX.

La 1a guerra Mundial havia permès dirimir qui continuaria dominant les colònies i havia aclarit el mapa d'Europa, on els vells estats absolutistes (Imperi Turc, Alemanya, Imperi Austro Hongarès i Rússia) havien estat enterrats, però aquesta guerra havia deixat una qüestió fonamental per aclarir.

La qüestió del paper de la classe obrera en el model democràtic burgès que G.B. i els EEUU havien exportat a les nacions vençudes.

L'URSS començava a ser un gegant que feia por i per altra banda les democràcies europees burgeses no eren capaces d'aturar la crisi econòmica, ni els moviments revolucionaris.

Per el gran poder capitalista (les societats monopolistes, els càrtels, els Trusts i les 1es transnacionals) era necessari aturar el socialisme fos com fos i alhora era necessari crear l'escenari d'una guerra mundial per aturar la crisi econòmica provocada pel "Crack" del 1929.

A partir de la falsa democràcia o del totalitarisme feixista calia posar setge a l'URSS, que ara era la gran amenaça i calia reactivar l'economia dels països occidentals, reenfocant de nou les seves economies. L'economia de guerra havia de substituir a l'economia de bens de consum que s'havia imposat gràcies a l'extraordinari desenvolupament de les indústries nord americana i britànica.

Les Revolucions a Itàlia, Espanya i Alemanya van ser aixafades implacablement pels règims feixistes per una raó lògica, que no era altra que la maduresa dels seus diversos moviments obrers.

En canvi els mètodes utilitzats a la resta de democràcies occidentals van ser més sibil•lins. Als EUA el pistolerisme i la persecució policial ja van fer la feina, a França el mateix govern socialdemòcrata de Leon Blum va aturar als comunistes i amb les seves polítiques va assentar les bases per l'adveniment del col•laboracionisme del règim de Vichy, mentre que a G.B. tot va ser més senzill, ja que només fou necessari que els Laboristes i les seves Trade Unions fossin acceptades dintre de l'escenari polític.

El Poder econòmic, el Gran Capital, tal com havia predit Marx havia substituït al poder polític.

El Capitalisme havia après a convertir allò material en aire i havia convertit l'escenari polític en un gran teatre dominat i dirigit pel poder econòmic. Un gran Capital que iniciava la seva darrera fase de desenvolupament, la fase superior del capitalisme.

Amb l'inici de la 2a Guerra Mundial, Europa deixa definitivament el seu paper central dins del capitalisme mundial. Seran els EEUU i les seves doctrines Neo imperialistes les que s'aniran imposant en el terreny militar, econòmic i polític.

A partir del gran pacte social proposat per F.D. Rosevelt, els EEUU aniran generant com a ideologia "l'Americanisme" que a partir de la post guerra i gràcies a la seva potència econòmica anirà consolidant als EEUU com a potència imperial.

L'URSS tot i la seva victòria i els seus grans esforços durant la guerra, havia quedat massa debilitada i l'experiència traumàtica de la guerra i les dues bombes atòmiques llençades pels EEUU al Japó, havien deixat clar que una nova era començava.

La fi de la 2a Guerra Mundial i la posterior guerra freda s'emmarquen a partir de tres elements fonamentals.

Per una banda el tercer món aprofita la debilitat de les velles potències colonials per fugir del seu jou mitjançant processos d'alliberament nacional. Processos diversos que tenen en la Xina i l'Índia els seus dos grans paradigmes.

Per altra banda occident accepta feliçment el model de democràcia a l'americana gràcies al Pla Marshall imposat pels EEUU.

I finalment l'URSS va abandonant les seves tesis més revolucionàries i intenta fer front als EEUU a partir de la creació d'un sistema d'àrees d'influència de les quals ella és el centre.

Són uns anys de prosperitat a Europa Occidental perquè als EEUU els interessa aturar el socialisme i l'URSS. A partir d'un model econòmic basat en una forta intervenció de l'Estat. El que en economia s'entén per Economia Social de Mercat o Keynessianisme. Un model que en canvi els EEUU no implementen en la seva economia que opta per un model neo lliberal.

Però la Guerra continua essent el marc vertebrador de tot plegat, ja que durant el període que transcorre entre 1946 a 1989 es desenvolupa una "Guerra Freda" terrible entre l'URSS i els EEUU, que com una olla a pressió registra poques víctimes a Europa i els EEUU, però en canvi s'acarnissa amb els pobles del tercer món.

Els EEUU enfoquen, com l'antiga República Romana, la seva indústria cap el desenvolupament d'una economia militar que es desenvolupa i s'autoalimenta a partir dels conflictes del 3r món. La Guerra Ferda és l'etapa de la història on més guerres i conflictes es desenvolupen amb un cost terrible de vides humanes i de pobresa al tercer món.

El neo colonialisme i "La doctrina de contenció del comunisme" del president Truman, no són res més que una trampa mortal per als pobles del 3r món. Una trampa on es veurà arrossegada l'URSS que ha de desenvolupar també la seva indústria militar per donar suport als seus aliats del 3r món mentre que ha de protegir-se de l'amenaça nuclear nord americana.

És en aquest període on els EEUU es van sentir més amenaçats, ja que la Xina i el pensament del President Mao, van fer recuperar la il•lusió del moviment comunista internacional.

Mao va descobrir que la Guerra ja no era entre est i oest, sinó que ho era entre nord i sud, ja que considerava que l'URSS al renunciar a una societat sense classes i als elements més radicals del marxisme, havia copiat el model nord americà amb l'única diferència de que a l'URSS l'economia la regia l'estat i als EEUU la regia el capital privat.

Mao i la nova Xina que s'estava gestant, van començar a desenvolupar un marxisme basat en les essències i la Xina va crear les bases per convertir-se en la superpotència que és avui. Tot i que el model d'un país dos sistemes de Deng Xiao Ping faria tornar a Mao a la tomba si veiés la Xina actual.

Mao va prohibir durant la seva Revolució Cultural L'Art de la Guerra, ja que acusava a aquest text de ser el causant de l'esclavitud que el poble xinès va patir durant l'imperi i posteriorment durant el període de la Guerra de l'Opi, causada per G.B. per enterrar les antigues restes de l'Imperi, un Imperi Xinès basat en la filosofia de Confuci.

El Maoisme era la nova ideologia de moda a Àsia i tot i la influència Soviètica, el 3r món va començar expulsar el vapor que generaven les inèrcies de la Guerra Freda.

Però a partir dels anys 60 del S.XX el Neo Colonialisme practicat pels EEUU va començar a donar els seus fruits, perquè les nacions del 3r.món van acabar dessagnades a causa de les guerres d'alliberament nacional, de les guerres amb els seus veïns i també com no, de les guerres civils alimentades sempre per Washington. Guerres que enfrontaven a les velles elits imposades per les antigues potències colonials i els pobles d'aquestes nacions.

El Capitalisme i les classes dirigents dels EEUU van descobrir amb "La Crisi del Petroli", que aparentment els perjudicava, un nou sistema per controlar el desenvolupament dels països del 3r Món i les economies occidentals.

Richard Nixon gràcies a l'hàbil i maquiavèl•lica política dissenyada per H. Kissinger va fer les reformes neo lliberals que s'havien d'exportar a Europa.

Nixon va basar la seva política en un militarisme agressiu, alhora que creava una imitació de la Santa Aliança, en el sentit que reduïa les tensions amb l'URSS, obria la Xina de Mao al món i per a Europa Occidental reservava el paquet de mesures econòmiques que s'imposarien per acabar amb l'Economia Social de Mercat.

Calia exportar a Europa el model Neoliberal i deixar de subsidiar-la econòmicament, ja que el petroli s'havia disparat i els EEUU ja no tenien interès en una Europa forta.

Nixon sabia que l'URSS també patia els efectes de la crisi del petroli tot i ser productor de cru, ja que havia d'exportar alta tecnologia que havia d'importar sobretot del Japó.

Per aquest motiu Nixon va dissenyar una política agressiva perquè l'URSS i la Xina destinessin ingents recursos, dels quals anaven escassos, per ajudar a les nacions que els EEUU agredien.

A Amèrica llatina Nixon va acabar amb el Xile d'Allende i va patrocinar les dictadures de Paraguai, Uruguai, Guatemala, Argentina, El Salvador, etc. Així aturava la influència de la Revolució Cubana i el Castro Guevarisme.

Però allà on Nixon va triomfar definitivament va ser en la creació d'un model econòmic basat en el terror.

La Classe Obrera va anar desapareixent perquè les fàbriques tancaven, va apostar per unes economies basades en el sector serveis, on els treballadors serien legions de subjectes prescindibles perquè no necessitaven coneixements específics per realitzar les seves tasques.

Les indústries contaminants van ser exportades al 3r Món i a més va provocar, mitjançant Israel la desestabilització del Món Àrab, maniobra amb la qual va aconseguir que el petroli baixés i l'OPEP s'autodestruís.

Finalment Nixon va concentrar el poder econòmic mundial imposant el patró dolar definitivament i imposant que el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial seguissin les polítiques que havia imposat Washington al dictat.

Nixon i Kissinger com dos aprenents de bruixot han determinat la fi del S.XX, alhora que van estar capaços de preparar al Capitalisme per la seva fase actual, l'Era Post Industrial.

2-El model actual i com es desenvolupa "L'Art de la Guerra".

El seu model ha estat el que ha presidit el moment històric que vivim després de la caiguda del camp socialista.

L'economia avui és una guerra total i la lluita de classes i la destrucció ecològica són tant totals que ningú pot ja garantir la supervivència del planeta.

El pensament únic fa que ningú pugui dissentir dins el marc de les suposades democràcies que cada cop recorden més als estats feixistes. Dels quals només es diferencien en el fet de que impera un bipartidisme que ofega els debats ideològics de fons.

La política oficial és un teatre. Les eleccions es guanyen o es perden no en funció de programes, sinó a partir de la comèdia on el polític assumeix un paper segons les seves necessitats.

Al 1r món les masses d'immigrants sustenten les economies però tornen a repetir-se els brots de xenofòbia, ja que es torna a caure en la política de l'enemic intern.

Els Estats creen una massa de gent desclassada, només preocupada per la seva supervivència diària i el model de desenvolupament es mostra insostenible.

L'incidència de l'ús i abús de les drogues, l'augment dels suïcidis, l'alienació social i l'individualisme extrem dels subjectes, ens recorda a la guerra total plantejada a L'Art de la Guerra, on tot està planificat perquè tot sembli aparentment un "Caos", quan en realitat tot està ordenat i presidit per les regles establertes per un poder econòmic que ningú coneix i mou els fils.

La Guerra en el seu estat més pur i total. Fins i tot els teòrics neoliberals parlen de què cal entendre que l'economia està per sobre de tot. Frase de Marx que ha passat de ser el filòsof més odiat de la història pel poder, a ser habitualment citat pels que ara ocupen el poder.

La filosofia de l'odi i de la Guerra presideix totes les relacions humanes en un capitalisme desbocat i sense control. Actualment el planeta i els seus habitants es divideixen en un 80% de la població per sota dels mínims per subsistir, mentre que només un 20% de la població mundial té accés al consum.

Però el més inquietant és que aquest ordre de les coses ha estat dissenyat i fabricat sense cap mena de consideració ètica i els ciutadans del 1r món en som còmplices.

Som còmplices perquè acceptem tot allò que directa o indirectament se'ns imposa, som còmplices perquè en nom d'una hipoteca o d'un cotxe, estem disposats a acatar el que sigui, tot i que col•lectivament sabem que el model en el que vivim s'esgota.

Estem practicant una fugida endavant que condueix a la destrucció de la vida al planeta terra i que ha col•lapsat el 3r món, que s'ha convertit en l'abocador del món desenvolupat i en el principal escenari de destrucció que mai s'havia produït al llarg de la història.

Tal com veureu en el CD potser aquest segle serà el segle de la Xina, que a pesar de les contradiccions i d'un desenvolupament brutal i salvatge, ha aconseguit un model de desenvolupament que l'ha convertit en el competidor del 3r món més fort en relació als EEUU.

D'altra banda el model imperial nord americà, basat en la República Romana s'enfonsa per moments i no sembla que els EEUU puguin mantenir la seva posició de domini, ja que la seva economia s'està desaccelerant i s'ha implicat en tant fronts, que ha provocat que el seu exèrcit ja no pugui afrontar reptes com l'Integrisme Islàmic, que basa la seva resistència en la "Guerra Irregular".

Sense cap mena de dubte la lluita de classes, tal com l'havia definit Marx segueix, encara que a causa de l'acceleració dels ritmes del Capitalisme Globalitzat, ha mudat i ha passat a tenir una escala global. Com Mao va intuir ,la lluita avarca l'enfrontament entre països pobres i països rics, cosa que ha desplaçat l'eix de la guerra entre classes, ja que el conflicte ja no només inclou als vells protagonistes que integraven una societat concreta, sinó que a l'era post industrial avarca als pobles, que en certa manera, s'articulen com a classe.

Aquesta nova situació implica que la Guerra sigui més aguda, generalitzada i total. Les tesis del Che Guevara sobre la necessitat de crear 100 vietnams són avui més vigents que mai.

Però el principal problema és que el 3r món es troba avui més que mai, mancat de cervells i mancat dels mínims que haurien de permetre un renaixement de les idees progressistes basades en la Igualtat, la Justícia i la Socialització dels mitjans de producció i el saber.

Només a l'Amèrica Llatina sembla que es donen les condicions de desenvolupament mínimes perquè sigui possible un replantejament dels models de desenvolupament, ja que aquests països han protagonitzat unes lluites en els darrers 50 anys del S. XX que els han permès construir un model que podria quallar, sempre i quan els crits de sirena de la socialdemocràcia no provoquin una involució cap a un Neoliberalisme de "Rostre humà", si és que això és possible.

Al 1r món la situació no és gens prometedora. L'onada Neoconservadora ha envaït ja la bella Europa, on elements com en Sarkozy o Berlusconni s'entesten en crear models socials corporatius encoberts, mentre que els partits socialdemòcrates, els fan el joc. Ja que per una banda la 3a Via de Tony Blair és Neoliberal per si mateixa i el model de l'Economia Social de Mercat va ser enterrat en el mateix moment que el camp socialista va desaparèixer.

Un fet lògic, ja que els EEUU no anaven a subvencionar l'economia de l'Europa occidental, ara que l'enemic havia deixat d'existir.

La Crisi de l'Esquerra a Europa és tant evident que només cal analitzar el discurs demagògic d'aquesta i veure com els programes econòmics de la dreta i l'esquerra es confonen.

Cosa d'altra banda normal, ja que les normes del xoc polític són dictades per les grans Transnacionals i els socialdemòcrates s'han acomodat molt bé al joc polític actual.

El 1r Món viu en el que ara s'anomena el model de la democràcia dels propietaris, anomenada en termes genèrics societat civil.

Aquesta societat civil la formen els que tenen accés al consum i per tant paguen hipoteca, cotxe, van de vacances i reclamen i marquen, per mitjà de la premsa, l'Agenda Política dels Països. Molts són "mil euristes", però el seu somni, no és altre que millorar socialment. Són els Propietaris. Per sobre d'ells estan les classes altes, que han blindat els seus privilegis de tal manera que qualsevol que gosi qüestionar-los és titllat de "comunista", "Terrorista" o en el cas de l'Estat Espanyol de "separatista".

Així l'electorat és un electorat conservador perquè té por a perdre els seus grans o petits privilegis. Es tendeix al bipartidisme i a la dretització i empobriment del pensament col•lectiu i es focalitza el discurs entorn de l'ordre.

L'immigrant, el marginat, l'aturat, el jove, els vells, són vistos, sinó són rics, com una càrrega o l'enemic intern que cal controlar i destruir. Però en realitat l'explotació de la mà d'obra immigrant i dels joves de la classe obrera i dels antics obrers que ara viuen en un estat en precari permanent, ha estat la que ha generat la riquesa de les enormes plusvàlues que ha aconseguit el gran capital Europeu en els darrers 15 anys.

Però aquesta gran massa d'explotats no vota, ja que no sent cap mena d'interès per la pel•lícula, ja que aquesta no va amb ells. Si a més de tot això estudiem les estructures socials dels marginats del 1r món, observem que les taxes de consum de drogues, la incidència de malalties mentals, el nombre d'accidents laborals són molt més altes que en els altres segments de la població. Mentre que l'esperança de vida és molt més baixa que la de la població situada entre les classes poderoses i aquesta classe de marginats, d'altra banda cada cop més nombrosa.

Per aquestes raons la política a occident és una guerra total entre líders i ofertes i contraofertes perquè el client compri, és a dir voti una opció o l'altra, segons quina sigui la proposta que més l'interessa a immediat termini.

D'aquesta manera la democràcia es torna censatària de manera encoberta i d'altra banda, té cada cop més a veure amb el model de l'Atenes Clàssica, on només votava el 10% de la població, ja que els Metecs (els no Atenencs no votaven), així com tampoc les dones, ni aquells que no eren senyors amb propietats.

No ús recorda tot plegat a alguna cosa?.

Arribats a aquest punt la qüestió fonamental és que hauria de ser necessari que ens plantegéssim les alternatives a aquest model econòmic, polític i social.

Les alternatives passen per l'estudi, per la voluntat de poder per forçar un canvi revolucionari a nivell individual, començant per la presa de consciència del moment històric i del nostre paper com a subjectes. És també un procés en el qual tenim l'obligació d'estendre el nostre discurs a partir de "la Praxi", és a dir, de l'acció transformadora de la realitat que el subjecte només pot fer col•lectivament.

És molt important recuperar el pensament en profunditat del qual som fills. Som fills de la història i en certa manera som fills del coneixement que les generacions passades han desenvolupat. Per aquest motiu hem de deixar de pensar en termes de present etern, un pensament propi de la societat en la que vivim i hem de començar a donar sentit al futur i d'aspirar ha exercir amb la nostra acció diària, la capacitat de crear un món millor pels nostres fills.

Hem après que tots els sistemes econòmics, socials i polítics es regeixen per mètodes coercitius, i que cap sistema ha desenvolupat una societat perfecta.

Potser perquè fins i tot la ment humana es regeix per uns mecanismes complexos i dialèctics que també es mouen entre el conscient i l'inconscient.

Potser per aquesta raó necessitem també autodestruir-nos, ja que som fills de les contradiccions que la cultura ens imposa. La cultura tal com va dir Freud, és el malestar, que no la malaltia, que pateixen els éssers humans i que ha presidit l'esdevenidor d'aquests, però alhora la cultura ha estat l'agent més eficient de la raça humana per evitar la seva autodestrucció, com a mínim fins avui.

Cal que els subjectes ens exigim donar el millor de nosaltres mateixos en favor de la humanitat i sobretot en favor dels que més pateixen.

La nostra obligació com a éssers humans és crear un sistema basat en el socialisme. Ja n'hi ha prou d'acceptar i de resignar-se a l'alienació. Ningú pot ni ha de considerar-se superior a un altre ésser per raons d'herència, d'estudis o de lloc de treball.

Només un sistema basat en la igualtat farà possible la prosperitat i uns mínims de benestar per a tots els éssers humans.

Un benestar que estarà fet a partir del dret a l'accés al coneixement, a la capacitat de cada subjecte per desenvolupar les seves capacitats i de tenir assegurades les seves necessitats.

Cada ésser humà tindrà una alimentació, una educació, una sanitat, un treball i una vellesa dignes. La prosperitat no es basarà en el consum d'articles, sinó en el desenvolupament de les capacitats del subjecte.

Cal veure com la riquesa i la tecnologia actuals permeten aquest desenvolupament. Que aquesta proposta és científica i no es basa en cap utopia.

Aquesta és la proposta que Marx va formular als seus Manuscrits i és la declaració més important de l'humanisme que s'ha fet en els darrers dos segles.

Ningú pot aturar el camí de la història encara que mai el capitalisme havia semblat estar més segur. Però en realitat les crisis dels models de producció i les seves implosions s'han produït quan aquell sistema presumia de sentir-se més segur.

La humanitat serà Marxista o no serà, perquè el sistema capitalista ha acceptat que prefereix l'extinció abans que l'acceptació de que no és vàlid.

El gran Leviatan que és el sistema capitalista és un gran monstre que ha anat creixent i mutant, però ha absorbit tanta energia que ja no pot créixer més, ja que ha esgotat les seves fonts d'aliment i viu en un gran llac on ja no queda res que l'alimenti. Només li queda la porqueria que ha generat i que al menjar-se-la l'enverina.

Aquesta és la realitat del gran tigre, que però té dents atòmics. Per aturar al monstre el que sense cap dubte cal fer és ajudar-lo al seu propi enverinament. Com?.

A partir d'una consciència absoluta, a partir de la insubmissió total a les seves doctrines i polítiques, aplicant la pràctica a partir de l'estudi. Essent contínuament dialèctic, desconfiat amb els seus missatges i plantejant-li sempre tot el contrari a allò que el sistema proposa.

D'aquí que haguem escollit L'Art de la Guerra per expressar les tàctiques i estratègies que necessitem per combatre al sistema capitalista i als imperialismes.

El combat ha de ser com també el va plantejar el Che a La Guerra de Guerrilles, perquè "el revolucionari no és un ésser normal" i perquè "el guerriller és el jesuïta de la guerra".

I recordeu, tots aquells que sou éssers conscients, que estem en guerra i que aquesta guerra ha estat declarada a tots aquells que actuem de manera diferent a allò que el sistema espera de nosaltres, o senzillament a aquells que som éssers prescindibles, senzillament perquè no som consumidors ni creiem en cap dels valors de la societat on vivim.

Per tot això hem de pensar al nivell de Gramsci, hem de ser capaços de lluitar per l'hegemonia ideològica a partir de la conquesta de la cultura.

La cultura com a superestructura ideològica és el terreny de joc més perillós que existeix, ja que els referents culturals justifiquen la dominació del sistema imperant.

Tot queda justificat pel discurs, que en realitat és una estratègia militar basada en la propaganda constant dels valors existents.

Així actualment les societats desenvolupades parlen contínuament de la necessitat de que a les societats no hi hagi violència. Aquest discurs no és pacifista, sinó que el que pretén és que el propietari o el poderós, no pugui ser mai atacat físicament per ningú que no té res. En canvi el que no té res, pateix la violència contínua i total del sistema, una violència indirecta, però violència al cap i a la fi, (precarietat laboral, dificultat per l'accés a la cultura, la vivenda, major perill d'accident laboral greu, major incidència en els índex de suïcidi, depressió i malaltia mental i major necessitat d'evasió, fet que implica consum excessiu de substàncies tòxiques).

El problema fonamental és la hipocresia del discurs, es parla de pau quan es declaren guerres il•legals, es parla de democràcia quan els països democràtics torturen, tal i com demostren els informes d'Amnistia Internacional.

Però la qüestió fonamental és senzilla i alhora complexa. Els éssers humans patim una guerra dins nostre, mantenim una guerra contra la matèria i els altres éssers que ens envolten i finalment estem en guerra amb l'univers que ha permès el desenvolupament de la vida a la terra.

Així l'estat de les coses es basa en la dialèctica, en el conflicte i en la guerra constant. Però la conclusió fonamental que ens aporta L'Art de la Guerra és la següent:

Que podem utilitzar la saviesa per exercir el poder i el domini de manera intel•ligent. És a dir els comunistes volem la pau, perquè la pau nodreix i la guerra destrueix, però en canvi prèviament hem de vèncer en aquesta guerra per cercar l'equilibri dialèctic, que no renuncia al conflicte però el canalitza cap el progrés i la igualtat. Cal que DECLAREM GUERRA A LA GUERRA !

Capítol V La força

2011-02-15T21:04:00.027+01:00

Capítol V

- La força

La força és l'energia acumulada o la que es percep. Això és molt canviant. Els experts són capaços de vèncer l'enemic creant en ell una percepció favorable, així obtenen la victòria sense necessitat d'exercir la seva força.

Governar sobre moltes persones com si fossin poques és una qüestió de dividir-les en grups o sectors: és organització. Batallar contra un gran nombre de tropes com si fossin poques és una qüestió de demostrar la força, els símbols i els senyals. Es tracta d’aconseguir una percepció de força i de poder en l'oposició. Al camp de batalla es refereix a les formacions i les banderes utilitzades per desplegar les tropes i coordinar els seus moviments. Aconseguir que l'exèrcit sigui capaç de combatre contra l'adversari sense ser derrotat és una qüestió d'utilitzar mètodes ortodoxos o heterodoxos.

L'ortodòxia i l'heterodòxia no són res fix, sinó que s'utilitzen com un cicle. Un emperador que va estar amb un famós guerrer i administrador parlava de manipular les percepcions dels adversaris sobre el que és ortodox i heterodox, i després atacar inesperadament, combinant els dos mètodes fins a convertir-los en un, esdevenint així indefinible per l 'enemic.

Que l'efecte de les forces sigui com el de pedres llançades sobre ous, és una qüestió de ple i buit. Quan indueixes els adversaris a atacar-te en el teu territori, la seva força sempre està buida (en desavantatge); mentre no competeixis en allò en què ells són els millors, la teva força sempre serà plena. Atacar el que és buit amb el que és ple és com llançar pedres sobre ous: segur que es trenquen.

Quan s'entaula una batalla de manera directa, la victòria es guanya per sorpresa. L'atac directe és ortodox. L'atac indirecte és heterodox. Només hi ha dues classes d'atacs en la batalla: l'extraordinari per sorpresa i el directe ordinari, però les seves variants són innombrables. L'ortodox i l'heterodox s'originen recíprocament, com un cercle sense començament ni fi; qui podria esgotar-los?

Quan la velocitat de l'aigua que flueix arriba el punt en el qual pot moure les pedres, aquesta és la força directa. Quan la velocitat i maniobrabilitat del falcó és tal que pot atacar i matar, això és precisió. El mateix ocorre amb els guerrers experts: la seva força és ràpida, la seva precisió exacta. La seva força és com disparar una catapulta, la seva precisió és encertar l'objectiu previst i causar l'efecte esperat. El desordre ve de l'ordre, la covardia sorgeix del valor, la debilitat brota de la força. Si vols fingir desordre per convèncer els teus adversaris i distreure'ls, primer has d'organitzar l'ordre, perquè només llavors pots crear un desordre artificial. Si vols fingir covardia per conèixer l'estratègia dels adversaris, primer has de ser extremadament valent, perquè només llavors pots actuar com a poruc de manera artificial. Si vols fingir debilitat per induir l'arrogància en els teus enemics, primer has de ser extremadament fort perquè només llavors pots pretendre ser feble.

L'ordre i el desordre són una qüestió d'organització; la covardia és una qüestió de valentia i d'ímpetu; la força i la debilitat són una qüestió de la formació en la batalla. Quan un exèrcit té la força de l'ímpetu (percepció), fins i tot el més retret es torna valent; quan perd la força de l'ímpetu, fins i tot el valent es converteix en poruc. Res està fixat en les lleis de la guerra: aquestes es desenvolupen sobre la base de l'ímpetu.

Amb astúcia es pot anticipar i aconseguir que els adversaris es convencin a si mateixos sobre com procedir i moure's; els ajuda a caminar pel camí que els traça. Fa que els enemics es moguin amb la perspectiva del triomf, perquè així caiguin en l'emboscada. Els bons guerrers busquen l'efectivitat en la batalla a partir de la força de l'ímpetu (percepció) i no depenen només de la força dels seus soldats. Són capaços d'escollir la millor gent, desplegar-los adequadament i deixar que la força de l'ímpetu aconsegueixi els seus objectius.

Quan hi ha entusiasme, convicció, ordre, organització, recursos i compromís dels soldats, tens la força de l'ímpetu, i el poruc és valerós. Així és possible assignar als soldats per les seves capacitats, habilitats i encomanar-los els deures i les responsabilitats adequades. El valent pot lluitar, el curós pot fer de sentinella, i l'intel•ligent pot estudiar, analitzar i comunicar. Tothom és útil.

Fer que els soldats lluitin permetent que la força de l'ímpetu faci el seu treball és com fer rodar roques. Les roques resten immòbils quan estan en un lloc pla, però roden en un terreny inclinat; es queden fixes quan són quadrades, però giren si són rodones. Per tant, quan es condueix els homes a la batalla amb astúcia, l'impuls és com roques rodones que es precipiten muntanya avall: aquesta és la força que produeix la victòria.

Capítol XIII - Sobre la utilització d'espies

2011-02-15T21:04:00.026+01:00

C A P I T OL XIII

- Sobre la utilització d'espies

Una operació militar significa un gran esforç per al poble i la guerra pot durar molts anys per obtenir una victòria d'un dia. Així doncs, fallar a conèixer la situació dels adversaris per tal d’estalviar les despeses d’investigar i estudiar l'oposició és extremadament inhumà, i no és propi d'un bon cap militar, d'un conseller de govern, ni d'un governant victoriós. Perquè, el que possibilita a un govern intel•ligent i a un comandament militar savi vèncer els altres i aconseguir triomfs extraordinaris és aquesta informació essencial.

La informació prèvia no es pot obtenir de fantasmes ni esperits, ni es pot tenir per analogia, ni descobrir mitjançant càlculs. Ha d’obtenir-se de persones, persones que coneguin la situació de l'adversari. Hi ha cinc classes d'espies: l'espia natiu, l'espia intern, el doble agent, l'espia liquidable i l'espia flotant. Quan estan actius tots ells, ningú coneix les seves rutes: d’això se’n diu geni organitzatiu, i s'aplica al governant.

Els espies natius es contracten entre els habitants d'una localitat. Els espies interns es contracten entre els funcionaris enemics. Els agents dobles es contracten entre els espies enemics. Els espies liquidables transmeten falses dades als espies enemics. Els espies flotants tornen per portar els seus informes.

Entre els funcionaris del règim enemic, hi ha aquells amb els quals es pot establir contacte i als quals es pot subornar per descobrir la situació del seu país i descobrir qualsevol pla que es trami contra tu, també poden ser utilitzats per crear desavinences i desharmonia. En conseqüència, ningú a les forces armades és tractat amb tanta familiaritat com els espies, ni a ningú s’atorguen recompenses tan grans com a ells, ni hi ha assumpte més secret que l'espionatge.

Si no es tracta bé els espies, poden convertir-se en renegats i treballar per l’enemic. No es poden utilitzar els espies sense sagacitat i coneixement; hom no pot servir-se d'espies sense humanitat i justícia, no es pot obtenir la veritat dels espies sense subtilesa. Certament, és un assumpte molt delicat. Els espies són útils a tot arreu. Cada assumpte requereix un coneixement previ. Si algun assumpte d'espionatge és divulgat abans que l'espia n’hagi informat, aquest i el que l’hagi divulgat han de ser eliminats.

Sempre que vulguis atacar un exèrcit, assetjar una ciutat o atacar una persona, has de conèixer prèviament la identitat dels generals que la defensen, dels seus aliats, els seus visitants, els seus sentinelles i dels seus criats; així doncs, fes que els teus espies ho descobreixin tot sobre ells.

Quan et disposis a atacar i a combatre, has de conèixer primer els talents dels servidors de l'enemic, i així pots enfrontar-t’hi segons les seves capacitats. Has de buscar agents enemics que hagin vingut a espiar-te, subornar-los i induir-los a passar-se al teu bàndol, per poder utilitzar-los com a agents dobles. Amb la informació obtinguda d'aquesta manera, pots trobar espies natius i espies interns i contractar-los. Amb la informació obtinguda d'aquests, pots fabricar informació falsa servint-te d'espies liquidables. Amb la informació així obtinguda, pots fer que els espies flotants actuïn segons els plans previstos.

És essencial per a un governant conèixer les cinc classes d'espionatge, i aquest coneixement depèn dels agents dobles; així doncs, aquests han de ser ben tractats. Així, només un governant brillant o un general savi que pugui utilitzar els més intel•ligents per a l'espionatge, pot estar segur de la victòria. L'espionatge és essencial per a les operacions militars, i els exèrcits en depenen per portar a terme les seves accions. No serà avantatjós per a l'exèrcit actuar sense conèixer la situació de l'enemic, i conèixer la situació de l'enemic no és possible sense l'espionatge.

Capítol IX Maniobres militars

2011-02-15T21:04:00.025+01:00

Capítol IX

Maniobres militars

Les maniobres militars són el resultat dels plans i les estratègies combinats de la manera més avantatjosa per guanyar. Determinen la mobilitat i l’efectivitat de les tropes.

Si col•loques el teu exèrcit en posició d'observar l'enemic, travessa ràpid les muntanyes i vigíla’ls des d'una vall. Tingues en compte l'efecte de la llum i roman en la posició més elevada de la vall. Quan combatis en una muntanya, ataca de dalt a baix i no al revés. Combat estant costa avall i mai costa amunt. Evita que l'aigua divideixi les teves forces, allunya't de les condicions desfavorables al més aviat possible.

No t'enfrontis als enemics dins de l'aigua; és convenient deixar passar la meitat de les seves tropes i en aquell moment dividir-les i atacar-les. No et situïs riu avall. No caminis en contra del corrent, ni en contra del vent. Si acampes a la ribera d'un riu, els teus exèrcits poden ser sorpresos de nit, empesos a ofegar-se o se'ls pot posar verí en el corrent. Les teves barques no han de ser amarrades corrent avall, cal impedir que l'enemic aprofiti el corrent llançant les seves barques contra tu. Si travesses pantans, fes-ho ràpidament. Si et trobes enfront d'un exèrcit al mig d'un pantà, queda’t a prop de les plantes aquàtiques o protegit pels arbres.

En una plana, pren posicions des de les quals sigui fàcil maniobrar, deixant les elevacions del terreny darrere i a la teva dreta, i les parts més baixes, davant. Generalment, un exèrcit prefereix un terreny elevat i evita un terreny baix, aprecia la llum i detesta la foscor. Els terrenys elevats són estimulants i, per tant, la gent s’hi troba bé ; a més, són convenients per adquirir la força de l'ímpetu. Els terrenys baixos són humits, la qual cosa provoca malalties i dificulta el combat. Cuida la salut física dels teus soldats amb els millors recursos disponibles. Quan en un exèrcit no existeix la malaltia, es diu que aquest és invencible.

Quan hi hagi turons i terraplens, situa't en el seu costat assolellat, que restin sempre a la teva dreta i darrere. Col•locar-se en la millor part del terreny és avantatjós per a una força militar. L'avantatge en una operació militar consisteix a aprofitar-se de tots els factors beneficiosos del terreny. Quan plou riu amunt i el corrent arrossega escumera, si vols creuar-lo, espera que escampi. Sempre que un terreny presenti barrancs infranquejables, llocs tancats, trampes, riscos, esquerdes i presons naturals, has d’abandonar-lo ràpidament i no acostar-t’hi. Pel que fa a mi, sempre em mantinc allunyat d'aquests accidents del terreny, de manera que els adversaris quedin més a prop que no jo d'ells; dono la de cara a aquests accidents, de manera que quedin a l'esquena de l'enemic. Llavors estàs en situació avantatjosa, i ell té condicions desfavorables.

Quan un exèrcit s'està desplaçant, si ha de travessar territoris muntanyosos amb molts corrents d'aigua i pous, o pantans coberts de joncs, o boscos verges plens d'arbres i vegetació, és imprescindible escodrinyar-los totalment i amb cura, ja que aquests llocs afavoreixen les emboscades i ajuden els espies. És essencial baixar del cavall i escorcollar el terreny, per si de cas hi hagués tropes amagades per a parar-te una emboscada. També podria ser que hi hagués espies a l'aguait observant-te i escoltant les teves instruccions i moviments.

Quan l'enemic està a prop, però resta en calma, vol dir que es troba en una posició forta. Quan està lluny, però intenta provocar hostilitats, vol que avancis. Si, a més, la seva posició és accessible, això vol dir que li és favorable. Si un adversari no conserva la posició que li és favorable per les condicions del terreny i se situa en un altre lloc convenient, ha de ser perquè hi ha algun avantatge tàctic per obrar d'aquesta manera.

Si es mouen els arbres, és que l'enemic s'està acostant. Si hi ha obstacles entre els matolls, és que has pres un mal camí. El fet de posar molts obstacles entre la malesa és per fer-te pensar que hi ha tropes emboscades allà enmig.

Si els ocells alcen el vol, és que hi ha tropes emboscades. Si els animals estan espantats, és que hi ha tropes atacants. Si s'eleven columnes de pols altes i espesses, hi ha carros que s'estan acostant; si són baixes i amples, s'acosten soldats a peu. Fumeres escampades signifiquen que s'està tallant llenya. Petites polsegueres que van i vénen indiquen que cal aixecar el campament.

Si els emissaris de l'enemic pronuncien paraules humils mentre que aquest incrementa els seus preparatius de guerra, això vol dir que avançarà. Quan es pronuncien paraules altisonants i s'avança ostentosament, és senyal que l'enemic es pensa retirar. Si els seus emissaris vénen amb paraules humils, envia espies per observar l'enemic i comprovaràs que està augmentant els seus preparatius de guerra. Quan els carros lleugers surten en primer lloc i se situen en els flancs, estan establint un front de batalla. Si els emissaris arriben demanant la pau sense signar un tractat, significa que estan tramant algun complot. Si l'enemic disposa ràpidament als seus carros en files de combat, és que està esperant reforços.

No es precipitaran a un encontre ordinari si no entenen que això els ajudarà, o bé hi ha una força que es troba a distància i que és esperada en un determinat moment per unir-se a les seves tropes i atacar-te. Convé anticipar, preparar-se immediatament per a aquesta eventualitat. Si la meitat de les seves tropes avança i l'altra meitat retrocedeix, és que l'enemic pensa atraure't a una trampa. L'enemic està fingint en aquest cas confusió i desordre per incitar-te que avancis.

Si els soldats enemics es recolzen els uns en els altres, és que estan famolencs. Si els aiguaders beuen en primer lloc, és que les tropes estan assedegades. Si l'enemic veu un avantatge però no l'aprofita, és que està cansat. Si els ocells es reuneixen al camp enemic, és que el lloc està buit. Si hi ha ocells sobrevolant una ciutat, l'exèrcit ha fugit. Si es produeixen crits nocturns, és que els soldats enemics estan atemorits. Tenen por i estan inquiets i, per això, es criden els uns als altres. Si l'exèrcit no té disciplina, això vol dir que el general no és pres seriosament. Si els estendards es mouen, és que està sumit en la confusió. Els senyals s'utilitzen per unificar el grup; així doncs, si es desplaça d'un costat a l'altre sense ordre ni concert, significa que les seves files estan confuses. Si els seus emissaris mostren irritació, significa que estan cansats. Si maten els seus cavalls per obtenir carn, és que els soldats no tenen aliments; quan no tenen marmites i no tornen al seu campament, són enemics completament desesperats.

Si hi ha murmuracions, faltes de disciplina i els soldats parlen entre ells, vol dir que s'ha perdut la lleialtat de la tropa. Les murmuracions descriuen l'expressió dels verdaders sentiments; les faltes de disciplina indiquen problemes amb els superiors. Quan el comandament ha perdut la lleialtat de les tropes, els soldats parlen amb franquesa entre ells sobre els problemes amb els seus superiors.

Si s'atorguen moltes recompenses, és que l'enemic es troba en un carreró sense sortida; quan s'ordenen massa càstigs, és que l'enemic està desesperat. Quan la força del seu ímpetu està esgotada, atorguen recompenses constants per tenir contents els soldats i per evitar que es rebel•lin en massa. Quan els soldats estan tan esgotats que no poden complir les ordres, són castigats una i una altra vegada per restablir l'autoritat. Ser violent al principi i acabar després tement els propis soldats és el súmmum de la ineptitud.

Els emissaris que acudeixen amb actitud conciliatòria indiquen que l'enemic vol una treva. Si les tropes enemigues s'enfronten a tu amb ardor, però demoren el moment d'entrar en combat sense abandonar, no obstant això, el terreny, has d'observar-los acuradament. Estan preparant un atac per sorpresa.

En assumptes militars, no necessàriament és més beneficiós ser superior en forces, sinó tan sols evitar d’actuar amb violència innecessària; és suficient de consolidar el teu poder, fer estimacions sobre l'enemic i aconseguir reunir tropes; això és tot. L'enemic que actua aïlladament, que manca d'estratègia i que es pren a la lleugera els seus adversaris, inevitablement acabarà sent derrotat. Si el teu pla no conté una estratègia de retirada o posterior a l'atac, sinó que confies exclusivament en la força dels teus soldats, i et prens a la lleugera els teus adversaris sense valorar la seva condició, amb tota seguretat cauràs presoner.

Si es castiga els soldats abans d'haver aconseguit que siguin lleials al comandament, no obeiran, i si no obeeixen, seran difícils d'utilitzar. Tampoc podran ser empleats si no es porta a terme cap càstig, fins i tot després d'haver obtingut la seva lleialtat. Quan hi ha un sentiment subterrani d'estima i confiança, i els cors dels soldats estan ja vinculats al comandament, si es relaxa la disciplina, els soldats es tornaran arrogants i serà impossible usar-los. Per tant, dirigeix-los mitjançant l'art civilitzat i unifica’ls mitjançant les arts marcials; això significa una victòria contínua.

Art civilitzat significa humanitat, i arts marcials signifiquen reglaments. Comanda’ls amb humanitat i benevolència, unifica’ls de manera estricta i ferma. Quan la benevolència i la fermesa són evidents, és possible estar segur de la victòria. Quan les ordres es donen de manera clara, senzilla i conseqüent a les tropes, aquestes les accepten. Quan les ordres són confuses, contradictòries i canviants les tropes no les accepten o no les entenen. Quan les ordres són raonables, justes, senzilles, clares i conseqüents, es produeix una satisfacció recíproca entre el líder i el grup.

Capítol IV L'ordre a la batalla

2011-02-15T21:04:00.024+01:00

Capítol IV

- L'ordre a la batalla

Antigament, els guerrers experts es feien a si mateixos invencibles en primer lloc, i després esperaven per descobrir la vulnerabilitat dels seus adversaris. Fer-te invencible significa conèixer-te a tu mateix; esperar per descobrir la vulnerabilitat de l'adversari significa conèixer als altres. La invencibilitat està en un mateix, la vulnerabilitat en l'adversari.

Per això, els guerrers experts poden ser invencibles, però no poden fer que els seus adversaris siguin vulnerables. Si els adversaris no tenen ordre de batalla sobre el qual informar-se, ni negligències o fallades de què aprofitar-se, com pots vèncer-los encara que estiguin ben proveïts? És per això que es diu: la victòria pot ser percebuda, però no fabricada.

La invencibilitat és una qüestió de defensa, la vulnerabilitat, una qüestió d'atac. Mentre no hagis observat vulnerabilitats en l'ordre de batalla dels adversaris, oculta la teva pròpia formació d'atac i prepara't per ser invencible, amb la finalitat de preservar-te. Quan els adversaris tenen ordres de batalla vulnerables, és el moment de sortir a atacar-los.

La defensa és per a temps d'escassetat, l'atac per a temps d'abundància. Els experts en defensa s'amaguen en les profunditats de la terra; els experts en maniobres d'atac s'amaguen en les més elevades altures del cel. D'aquesta manera poden protegir-se i aconseguir la victòria total. En situacions de defensa, emmudiu i esborreu les empremtes, amagats com fantasmes i esperits sota terra, invisibles per a tothom. En situacions d'atac, el vostre moviment és ràpid i el vostre crit fulgurant, veloç com el tro i el llamp, per als quals un no es pot preparar, encara que vinguin del cel.

Preveure la victòria quan qualsevol la pot saber no constitueix una veritable destresa. Tothom elogia la victòria guanyada amb batalla, però aquesta victòria no és realment tan bona. Tothom elogia la victòria en la batalla, però el que verdaderament és desitjable és poder veure el món del subtil i adonar-te del món de l'ocult, fins al punt de ser capaç d’ aconseguir la victòria allà on no hi ha manera.

No es necessita molta força per aixecar un cabell, no cal tenir una vista aguda per veure el sol i la lluna, ni es necessita tenir gaire oïda per sentir el retruny del tro. El que tothom sap no es diu saviesa; la victòria sobre els altres obtinguda per mitjà de la batalla no es considera una bona victòria. En l'antiguitat, els que eren coneguts com a bons guerrers vencien quan era fàcil vèncer.

Si només ets capaç d'assegurar la victòria després d'enfrontar-te a un adversari en un conflicte armat, aquesta victòria és una dura victòria. Si ets capaç de veure la subtilesa i d’adonar-te d’allò que és ocult, irrompent abans de l'ordre de batalla, la victòria així obtinguda és un victòria fàcil.

En conseqüència, les victòries dels bons guerrers no destaquen per la seva intel•ligència o la seva valentia. I per tant, les victòries que s’obtenen en batalla no són degudes a la sort. Aquestes victòries no són casualitats, sinó que són degudes a haver-se situat prèviament en posició de poder guanyar amb seguretat, imposant-se sobre aqueslls que ja han perdut per endavant.

La gran saviesa no és una cosa òbvia, el mèrit gran no s'anuncia. Quan ets capaç de veure el subtil, és fàcil guanyar. Què té això a veure amb la intel•ligència o la bravesa? Quan es resolen els problemes abans que sorgeixin, qui anomena això intel•ligència? Quan hi ha victòria sense batalla, qui parla de valentia?

Així doncs, els bons guerrers prenen posició en un terreny en el qual no poden perdre, i no passen per alt les condicions que fan el seu adversari procliu a la derrota. En conseqüència, un exèrcit victoriós guanya primer i entaula la batalla després; un exèrcit derrotat lluita primer i intenta obtenir la victòria després. Aquesta és la diferència entre aquells que tenen estratègia i els que no tenen plans premeditats.

Els que utilitzen bé les armes cultiven el Camí i observen la Llei. Així poden governar prevalent sobre els corruptes. Servir-se de l'harmonia per esvair l'oposició, no atacar un exèrcit innocent, no fer presoners o prendre botí per on passa l'exèrcit, no tallar els arbres ni contaminar els pous, netejar i purificar els temples de les ciutats i muntanyes del camí que travesses, no repetir els errors d'una civilització decadent. De tot això se’n diu el Camí i la Llei.

Quan l'exèrcit està estrictament disciplinat, fins al punt que els soldats moririen abans de desobeir les ordres, i les recompenses i els càstigs mereixen confiança i estan ben establerts; quan els caps i oficials són capaços d'actuar d'aquesta forma, poden vèncer un príncep enemic corrupte.

Les regles militars són cinc: mesurament, valoració, càlcul, comparació i victòria. El terreny dóna lloc als mesuraments, aquests donen lloc a les valoracions, les valoracions als càlculs, aquests a les comparacions i les comparacions donen lloc a les victòries. Mitjançant la comparació de les dimensions pots saber on es troba la victòria o la derrota. En conseqüència, un exèrcit victoriós és com un quilo comparat amb un gram; un exèrcit derrotat és com un gram comparat amb un quilo.

Quan el que guanya aconsegueix que el seu poble vagi a la batalla com si estigués dirigint un gran corrent d'aigua cap a un congost profund, això és una qüestió d'ordre de batalla. Quan l'aigua s'acumula en un congost profund, ningú pot mesurar-ne la quantitat, igual que la nostra defensa, no mostra la seva forma. Quan es deixa anar l'aigua, es precipita avall com un torrent, de manera tan irresistible com el nostre propi atac.

Capíto VI - El ple i el buit

2011-02-15T21:04:00.023+01:00

Capíto VI

- El ple i el buit

Els que anticipen, es preparen, arriben primer al camp de batalla i esperen a l'adversari estan en posició descansada; els que arriben últims al camp de batalla, improvisen i entaulen la lluita queden esgotats. Els bons guerrers fan que els adversaris vinguin a ells, i de cap manera es deixen atreure fora de la seva fortalesa. Si fas que els adversaris vinguin a tu per combatre, la seva força estarà sempre buida. Si no surts a combatre, la teva força estarà sempre plena. Aquest és l'art de buidar els altres i d'omplir-te a tu mateix.

El que impulsa els adversaris a venir cap a tu per decisió pròpia és la perspectiva de guanyar. El que desanima els adversaris de venir cap a tu és la probabilitat de patir danys. Quan els adversaris estan en posició favorable, has de cansar-los. Quan estan ben alimentats, tallar-los els subministraments. Quan estan descansant, fer que es posin en moviment. Ataca inesperadament, fent que els adversaris s'esgotin corrent per salvar les seves vides. Interromp les seves provisions, arrasa els seus camps i talla les seves vies d'aprovisionament. Apareix en llocs crítics i ataca on menys s'ho esperin, fent que hagin d'acudir al rescat.

Apareix on no puguin anar, dirigeix-te cap on menys s'ho esperin. Per desplaçar-te centenars de quilòmetres sense cansament, travessa terres despoblades. Atacar un espai obert no significa només un espai en què l'enemic no té defensa. Mentre la seva defensa no sigui estricta - el lloc no estigui ben guardat -, els enemics s'escamparan davant teu, com si estiguessis travessant un territori despoblat. Per prendre infal•liblement el que ataques, ataca on no hi hagi defensa. Per mantenir una defensa infal•liblement segura, defensa allà on no hi hagi atac. Així, en el cas d’aquells que són experts en l'atac, els seus enemics no saben per on atacar.

Quan es compleixen les instruccions, les persones són sincerament lleials i compromeses, els plans i preparatius per a la defensa són implantats amb fermesa i tot és tan subtil i reservat que no es revelen de cap manera les estratègies, llavors els adversaris se senten insegurs i la seva intel•ligència no els serveix per a res. Sigues extremadament subtil i discret, fins al punt de no tenir forma. Sigues completament misteriós i confidencial, fins al punt de ser silenciós. D'aquesta manera podràs dirigir el destí dels teus adversaris.

Per avançar sense trobar resistència, carrega pels seus punts febles. Per retirar-te de manera esquiva, sigues més ràpid que ells. Les situacions militars es basen en la velocitat: arriba com el vent, mou-te com el llampec, i els adversaris no et podran vèncer. Per tant, quan vulguis entrar en batalla, fins i tot si l'adversari està atrinxerat en una posició defensiva, no podrà evitar lluitar si ataques al lloc on ha d'acudir irremeiablement al rescat. Quan no vulguis entrar en batalla, fins i tot si traces una línia en el terreny que vols conservar, l'adversari no pot combatre amb tu perquè li dónes una pista falsa.

Això significa que quan els adversaris arriben per atacar-te, no lluites amb ells, sinó que estableixes un canvi estratègic per confondre'ls i omplir-los d'incertesa. Per tant, quan indueixes a d’altres a efectuar una formació mentre tu mateix restes sense forma, estàs concentrat, mentre que el teu adversari està dividit. Fes que els adversaris vegin com a extraordinari el que per a tu és ordinari; fes que vegin com a ordinari el que és extraordinari per a tu. Això és induir l'enemic a efectuar una formació.

Una vegada vista la formació de l'adversari, concentra les teves tropes contra ell. Com que la teva formació no està a la vista, l'adversari segurament dividirà les seves forces. Quan estàs concentrat formant una sola força, mentre que l'enemic està dividit en deu, estàs atacant una concentració d'un contra deu, així que les teves forces superen les seves. Si pots atacar uns pocs soldats amb molts d’altres, delmaràs el nombre dels teus adversaris.

Quan estàs fortament atrinxerat, t'has fet fort darrere unes bones barricades i no deixes filtrar cap mena d'informació sobre les teves forces, surt a fora sense formació precisa, ataca i conquista de manera incontenible. No ha de conèixer on penses lliurar la batalla perquè, quan no ho sap, l'enemic destaca molts llocs de vigilància, i en el moment en què hi ha nombrosos llocs només has de combatre contra petites unitats. Així doncs, quan la seva avantguarda està preparada, la seva rereguarda és defectuosa, i quan la seva rereguarda està preparada, la seva avantguarda presenta punts febles.

Les preparacions de la seva ala dreta significaran carència en la seva ala esquerra. Les preparacions per tot arreu significaran ser vulnerable per tot arreu. Això significa que quan les tropes estan de guàrdia en molts llocs, per força estan escampades en petites unitats. Quan algú disposa de pocs soldats està a la defensiva contra l'adversari; el que disposa de molts fa que l'enemic hagi de defensar-se.

Com més defenses indueixes a adoptar al teu enemic, més debilitat quedarà. Així, si coneixes el lloc i la data de la batalla, pots acudir-hi encara que estiguis a mil quilòmetres de distància. Si no coneixes el lloc i la data de la batalla, llavors el teu flanc esquerre no pot salvar el dret, la teva avantguarda no pot salvar la teva rereguarda i la teva rereguarda no pot salvar la teva avantguarda, ni tan sols en un territori d'unes poques dotzenes de quilòmetres.

Si tens moltes més tropes que els altres, com pot ajudar-te aquest factor per obtenir la victòria? Si no coneixes el lloc i la data de la batalla, encara que les teves tropes siguin més nombroses que les d'ells, com pots saber si guanyaràs o perdràs?

Per això es diu que la victòria pot ser creada. Si fas que els adversaris no sàpiguen el lloc i la data de la batalla, sempre pots vèncer. Fins i tot si els enemics són nombrosos, pot passar que no entrin en combat. Per tant, fes la teva valoració sobre ells per descobrir els seus plans i determinar quina estratègia pot tenir èxit i quina no. Incíta’ls a l'acció per descobrir quin és l'esquema general dels seus moviments i descansa. Fes alguna cosa per o en contra d'ells per atreure la seva atenció, de manera que puguis descobrir els seus hàbits de comportament d'atac i de defensa. Indueix-los a adoptar formacions específiques, per conèixer els seus punts flacs.

Això significa utilitzar molts mètodes per confondre i pertorbar l'enemic amb l'objectiu d'observar les seves formes de resposta cap a tu; després d'haver-les observat, actua en conseqüència, ja que podràs saber quina mena de situacions signifiquen vida i quines signifiquen mort. Tempteja’ls per descobrir els seus punts forts i els seus punts febles. El punt final de la formació d'un exèrcit és arribar a la no forma. Quan no tens forma, els informadors no poden descobrir res, ja que una cosa informe no pot crear una estratègia. Si no tens forma perceptible, no deixes empremtes que puguin ser seguides, els informadors no troben cap esquerda per on mirar i els que estan a càrrec de la planificació no poden establir cap pla realitzable.

La victòria sobre multituds mitjançant formacions precises ha de ser desconeguda per les multituds. Tothom coneix la forma per mitjà de la qual va resultar vencedor, però ningú coneix la forma mitjançant la qual va assegurar la victòria. En conseqüència, la victòria en la guerra no és repetitiva, sinó que adapta la seva forma contínuament. Determinar els canvis apropiats significa no repetir les estratègies prèvies per obtenir la victòria. Per aconseguir-la, puc adaptar-me des del principi a qualsevol formació que els adversaris puguin adoptar.

Les formacions són com l'aigua: la naturalesa de l'aigua és evitar el dalt i anar avall; la naturalesa dels exèrcits és evitar allò que és ple i atacar el buit. El flux de l'aigua està determinat per la terra; la victòria ve determinada per l'adversari. Així doncs, un exèrcit no té formació constant, el mateix que l'aigua no té forma constant: s’anomena geni la capacitat d'obtenir la victòria canviant i adaptant-se segons l'enemic.

Capítol VIII Les adaptacions

2011-02-15T21:04:00.022+01:00

Capítol VIII

- les adaptacions

En general, les operacions militars estan sota del governant civil per dirigir a l'exèrcit. Un general no ha d'aixecar el seu campament en un terreny difícil. Deixa que s'estableixin relacions diplomàtiques a les fronteres. No romanguis en un territori àrid ni aïllat. Quan et trobis en un terreny tancat, prepara alguna estratègia i mou-te. Quan et trobis en un terreny mortal, lluita.

Terreny tancat significa que hi ha llocs escarpats que t'envolten per tot arreu, de manera que l'enemic té mobilitat, que pot arribar i anar-se'n amb llibertat, però a tu t'és difícil sortir i entrar. Cada ruta ha de ser estudiada perquè sigui la millor. Hi ha rutes que no has d'usar, exèrcits que no han de ser atacats, ciutats que no han de ser envoltades, terrenys sobre els quals no cal combatre, i ordres de governants civils que no han de ser obeïdes. En conseqüència, els generals que coneixen les variables possibles per aprofitar-se del terreny saben com manejar les forces armades. Si els generals no saben com adaptar-se de manera avantatjosa, encara que coneguin la condició del terreny, no podran aprofitar-se’n.

Si estan al comandament d'exèrcits, però ignoren les arts de la total adaptabilitat, encara que coneguin l'objectiu a aconseguir, no poden fer que els soldats lluitin per ell. Si ets capaç d'ajustar la campanya i canviar conforme a l'ímpetu de les forces, llavors l'avantatge no canvia, i els únics que són perjudicats són els enemics. Per aquesta raó, no existeix una estructura permanent. Si pots comprendre totalment aquest principi, pots fer que els soldats actuïn de la millor manera possible.

Per tant, les consideracions de la persona intel•ligent sempre inclouen analitzar objectivament el benefici i el dany. Quan considera el benefici, la seva acció s'expandeix; quan considera el dany, els seus problemes poden resoldre's. El benefici i el dany són interdependents, i els savis els tenen en compte. Per això, el que reté els adversaris és el dany, el que els manté ocupats és l'acció, i el que els motiva és el benefici. Cansa els enemics mantenint-los ocupats i no deixant-los respirar. Però abans d’aconseguir-ho, has de realitzar la teva pròpia tasca. Aquesta tasca consisteix a desenvolupar un exèrcit fort, un poble pròsper, una societat harmoniosa i una manera ordenada de viure.

Així doncs, la norma general de les operacions militars consisteix a no comptar que l'enemic no acudeixi, sinó a confiar que tindràs els mitjans per enfrontar-t’hi; no comptar que l'adversari no ataqui, sinó a confiar que posseeixes el que no pot ser atacat. Si pots recordar sempre el perill quan estàs fora de perill i el caos en temps d'ordre, estigues atent al perill i al caos mentre no tinguin encara forma, i evíta’ls abans que es presentin; aquesta és la millor estratègia de totes.

En aquest sentit, hi ha cinc trets que són perillosos en els generals. Els que estan disposats a morir, poden perdre la vida; els que volen preservar la vida, poden ser fets presoners; els que són inclinats als apassionaments irracionals, poden ser ridiculitzats; els que són molt puritans, poden ser deshonrats; els que són compassius, poden ser torbats. Si et presentes en un lloc que amb tota seguretat els enemics es precipitaran a defensar, les persones compassives s'apressaran invariablement a rescatar els seus habitants, causant-se a sí mateixos problemes i cansament.

Aquests són cinc trets que constitueixen defectes en els generals i que són desastrosos per a les operacions militars. Els bons generals són d'una altra manera: es comprometen fins a la mort, però no s'aferren a l'esperança de sobreviure; actuen d'acord amb els esdeveniments, en forma racional i realista, sense deixar-se portar per les emocions ni estar subjectes a quedar confusos. Quan veuen una bona oportunitat, són com tigres, en cas contrari tanquen les seves portes. La seva acció i la seva no acció són qüestions d'estratègia, i no poden estar complaguts ni enfadats.

Capítol X - El terreny

2011-02-15T21:04:00.021+01:00

Capítol X

- El terreny

Alguns terrenys són fàcils, altres difícils, alguns neutres, altres estrets, accidentats o oberts. Quan el terreny sigui accessible, sigues el primer a establir la teva posició, escollint les altures assolellades; una posició que sigui adequada per transportar les provisions; així tindràs avantatge quan entaulis la batalla. Quan estiguis en un terreny de sortida difícil, estàs limitat. En aquest terreny, si el teu enemic no està preparat, pots vèncer si segueixes endavant, però si l'enemic està preparat i segueixes endavant, tindràs moltes dificultats per tornar-hi de nou, la qual cosa jugarà en contra teva. Quan el terreny és desfavorable per als dos bàndols, es diu que és un terreny neutre. En un terreny neutre, fins i tot si l'adversari t'ofereix un avantatge, no te n'aprofitis: retira’t, induint la meitat de les tropes enemigues a sortir-ne, i llavors cau sobre ell aprofitant-te d'aquesta condició favorable. En un terreny estret, si ets el primer a arribar, has d’ocupar-lo totalment i esperar l'adversari. Si ell arriba abans, no el persegueixis si bloqueja els congostos. Persegueix-lo només si no els bloqueja.

En terreny accidentat, si ets el primer a arribar, has d'ocupar els seus punts alts i assolellats i esperar l'adversari. Si aquest els ha ocupat abans, retira't i no el persegueixis.

En un terreny obert, la força de l'ímpetu es troba igualada, i és difícil provocar-lo per combatre de manera desavantatjosa per a ell. Entendre aquestes sis classes de terreny és la responsabilitat principal del general, i és imprescindible considerar-les. Aquestes són les configuracions del terreny; els generals que les ignoren en surten derrotats.

Així doncs, entre les tropes hi ha les que fugen, les que es retreuen, les que s'ensorren, les que es rebel•len i les que són derrotades. Cap d'aquestes circumstàncies constitueixen desastres naturals, sinó que són degudes als errors dels generals.

Les tropes que tenen el mateix ímpetu, però que ataquen en proporció d'un contra deu, són derrotades. Els que tenen tropes fortes, però amb uns oficials febles, queden retrets. Els que tenen soldats febles al comandament d'oficials forts, es veuran en dificultats. Quan els oficials superiors estan enfurits i són violents i s'enfronten a l'enemic pel seu compte i per despit, i quan els generals ignoren les seves capacitats, l'exèrcit s'ensorrarà.

Com a norma general, per poder vèncer l'enemic, tot el comandament militar ha de tenir una sola intenció i totes les forces militars han de cooperar. Quan els generals són febles i mancats d'autoritat, quan les ordres no són clares, quan oficials i soldats no tenen solidesa i les formacions són anàrquiques, es produeix la revolta.

Els generals que són derrotats són aquells que són incapaços de calibrar els adversaris, entren en combat amb forces superiors en nombre o més ben equipades i no seleccionen les tropes segons el seu nivell de preparació. Si utilitzes soldats sense separar els preparats dels no preparats, els agosarats dels esporuguits, t'estàs buscant la teva pròpia derrota.

Aquestes són les sis maneres de ser derrotat. La comprensió d'aquestes situacions és la responsabilitat suprema dels generals i han de ser considerades. La primera és no calibrar el nombre de forces; la segona, l'absència d'un sistema clar de recompenses i càstigs; la tercera, la insuficiència d'entrenament; la quarta és la passió irracional; la cinquena és la ineficàcia de la llei de l'ordre; i la sisena és la decisió de no seleccionar els soldats forts i decidits.

La configuració del terreny pot ser un suport per a l'exèrcit; per als caps militars, el curs de l'acció adequada és calibrar l'adversari per assegurar la victòria i calcular els riscos i les distàncies. Surten vencedors els que lliuren batalles coneixent aquests elements; surten derrotats els que lluiten ignorant-los.

Per tant, quan les lleis de la guerra assenyalen una victòria segura és clarament apropiat entaular batalla, fins i tot si el govern ha donat ordres de no atacar. Si les lleis de la guerra no indiquen una victòria segura, és adequat no entrar en batalla, encara que el govern hagi donat l'ordre d'atacar. D'aquesta manera s'avança sense pretendre la glòria, s'ordena la retirada sense evitar la responsabilitat, amb l'únic propòsit de protegir la població i en benefici també del govern; així es rendeix un servei valuós a la nació. Avançar i retirar-se en contra de les ordres del govern no es fa per interès personal, sinó per salvaguardar les vides de la població i en autèntic benefici del govern. Servidors d'aquesta talla són molt útils per a un poble.

Mira pels teus soldats com mires per un nounat; així estaran disposats a seguir-te fins a les valls més profundes; cuida els teus soldats com cuides els teus fills estimats, i moriran de gust amb tu. Però si ets tan amable amb ells que no els pots utilitzar, si ets tan indulgent que no els pots donar ordres, tan informal que no pots disciplinar-los, els teus soldats seran com nens mimats i, per tant, inservibles. Les recompenses no han d’utilitzar-se soles, ni cal confiar només en els càstigs. En cas contrari, les tropes, com nens malcriats, s'acostumen a gaudir o a quedar ressentides per tot. Això és perjudicial i els torna inservibles.

Si saps que els teus soldats són capaços d'atacar, però ignores si l'enemic és invulnerable a un atac, tens només la meitat de possibilitats de guanyar. Si saps que el teu enemic és vulnerable a un atac, però ignores si els teus soldats són capaços d'atacar, només tens la meitat de possibilitats de guanyar. Si saps que l'enemic és vulnerable a un atac, i els teus soldats poden portar-lo a terme, però ignores si la condició del terreny és favorable per a la batalla, tens la meitat de probabilitats de vèncer. Per tant, els que coneixen les arts marcials no perden el temps quan duen a terme els seus moviments, ni s'esgoten quan ataquen.

És per això que es diu que quan et coneixes a tu mateix i coneixes els altres, la victòria no és un perill; quan coneixes el cel i la terra, la victòria és inesgotable.

Capítol XI - Sobre les nou classes de terreny

2011-02-15T21:04:00.020+01:00

Capítol XI

- Sobre les nou classes de terreny

Segons les lleis de les operacions militars, hi ha nou classes de terreny.

Si interessos locals lluiten entre ells en el seu propi territori, d’aquest se’n diu terreny de dispersió.Quan els soldats estan aferrats a casa seva i combaten a prop de la seva llar, poden ser dispersats amb facilitat.

Quan penetres en un territori aliè, però no ho fas en profunditat, aquest s’anomena territori lleuger. Això significa que els soldats poden tornar fàcilment.

El territori que pot resultar-te avantatjós si el prens, i avantatjós a l'enemic si és ell qui el conquista, es diu terreny clau.

Un terreny de lluita inevitable és qualsevol enclavament defensiu o pas estratègic.

Un territori igualment accessible per a tu i per als altres es diu terreny de comunicació.

El territori que està envoltat per tres territoris rivals i és el primer que en facilita el lliure accés a tothom es diu terreny d'intersecció. El terreny d'intersecció és aquell en el qual convergeixen les principals vies de comunicació unint-les dintre seu: sigues el primer a ocupar-lo i la gent haurà de posar-se de la teva banda. Si ho aconsegueixes, et trobes segur; si ho perds, corres perill.

Quan penetres en profunditat en un territori aliè, i deixes endarrere moltes ciutats i pobles, aquest terreny s’anomena difícil. És un terreny del qual és difícil tornar.

Quan travesses muntanyes boscoses, congostos abruptes o altres accidents difícils de superar, d’això se’n diu terreny desfavorable.

Quan l'accés és estret i la sortida és tortuosa, de manera que una petita unitat enemiga pot atacar-te, encara que les teves tropes siguin més nombroses, aquest es diu terreny assetjat. Si ets capaç d'una gran adaptació, pots travessar aquest territori.

Si només pots sobreviure en un territori lluitant amb rapidesa, exposant-te a morir si no ho fas, aquest es diu terreny mortal. Les tropes que es troben en un terreny mortal estan en la mateixa situació que si es trobessin en una barca que s'enfonsa o en una casa cremant.

Així doncs, no combatis en un terreny de dispersió, no et detinguis en un terreny lleuger, no ataquis en un terreny clau (ocupat per l'enemic), no deixis que les teves tropes siguin dividides en un terreny de comunicació. En terrenys d'intersecció, estableix comunicacions; en terrenys difícils, entra-hi proveït; en terrenys desfavorables, continua marxant; en terrenys assetjats, fes plans; en terrenys mortals, lluita.

En un terreny de dispersió, els soldats poden fugir. Un terreny és lleuger quan els soldats han penetrat en territori enemic, però encara no tenen l’esquena coberta: per això, les seves ments no estan realment concentrades i no estan llestos per a la batalla. No és avantatjós atacar l'enemic en un terreny clau; el que és avantatjós és arribar-hi el primer. No s’ha de permetre que quedi aïllat el terreny de comunicació, per poder fer servir les rutes de subministrament. En terrenys d'intersecció, estaràs fora de perill si estableixes aliances; si les perds, et trobaràs en perill. En terrenys difícils, entrar-hi proveït significa reunir tot el necessari per estar-s’hi molt temps. En terrenys desfavorables, ja que no pots atrinxerar-t’hi, has d’apressar-te a surtir-ne. En terrenys assetjats, introdueix tàctiques sorprenents. Si les tropes cauen en un terreny mortal, tothom lluitarà de manera espontània. Per això es diu: "Situa les tropes en un terreny mortal i sobreviuran."

Els que eren abans considerats com experts en l'art de la guerra eren capaços de fer que l'enemic perdés contacte entre la seva avantguarda i la seva rereguarda, la confiança entre les grans i les petites unitats, l'interès recíproc pel benestar dels diferents rangs, el suport mutu entre governants i governats, l'allistament de soldats i la coherència dels seus exèrcits. Aquests experts entraven en acció quan els era avantatjós, i es retenien en cas contrari. Introduïen canvis per confondre l'enemic, atacant-los aquí i allà, terroritzant-los i sembrant la confusió entre ells, de tal manera que no els donaven temps per fer plans.

Es podria preguntar com enfrontar-se a forces enemigues nombroses i ben organitzades que es dirigeixen cap a tu. La resposta és prendre'ls en primer lloc alguna cosa que apreciïn, i després t'escoltaran. La rapidesa d'acció és el factor essencial de la condició de la força militar, aprofitant-se dels errors dels adversaris, desplaçant-se per camins que no esperen i atacant quan no estan en guàrdia. Això significa que, per aprofitar-se de la falta de preparació, de visió i de cautela dels adversaris, cal actuar amb rapidesa, i que si dubtes, aquests errors no et serviran de res.

En una invasió, per regla general, com més s'endinsen els invasors en el territori aliè, més forts es fan, fins al punt que el govern natiu ja no pot expulsar-los. Escull camps fèrtils, i les tropes tindran menjar suficient. Cuida la seva salut i evita el cansament, consolida la seva energia, augmenta la seva força. Que els moviments de les teves tropes i la preparació dels teus plans siguin insondables. Consolida l'energia més entusiasta de les teves tropes, estalvia les forces sobrants, mantén en secret les teves formacions i els teus plans, resta insondable per als enemics i espera que es produeixi un punt vulnerable per avançar.

Situa les teves tropes en un punt que no tingui sortida, de manera que hagin de morir abans de poder escapar-se’n. Perquè, davant la possibilitat de la mort, què no estaran disposades a fer? Els guerrers donen llavors el millor de les seves forces. Quan estan davant un greu perill, perden la por. Quan no hi ha cap lloc on anar, romanen ferms; quan estan totalment implicats en un terreny, s'hi aferren. Si no tenen una altra opció, lluitaran fins al final.

Així, els soldats estan vigilants sense haver de ser estimulats, s'allisten sense haver de ser llamados a files, són amistosos sense necessitat de promeses, i es pot confiar en ells sense necessitat d'ordres. Això significa que quan els combatents es troben en perill de mort, sigui quin sigui el seu rang, tots tenen el mateix objectiu, i, per tant, estan alerta sense necessitat de ser estimulats, tenen bona voluntat de manera espontània i sense necessitat de rebre ordres, i pot confiar-se de manera natural en ells sense promeses ni necessitat de jerarquia.

Prohibeix els auguris per evitar els dubtes, i els soldats mai t'abandonaran. Si els teus soldats no tenen riqueses, no és perquè les despreciïn. Si no tenen més longevitat, no és perquè no vulguin viure més temps. El dia que es dóna l'ordre de marxa, els soldats ploren.

Així doncs, una operació militar preparada amb perícia ha de ser com una serp veloç que contraataca amb la seva cua quan algú l’ataca pel cap, contraataca amb la cap quan algú l’ataca per la cua i contraataca amb cap i cua quan algú l’ataca pel mig. Aquesta imatge representa el mètode d'una línia de batalla que respon veloçment quan és atacada. Un manual de vuit formacions clàssiques de batalla diu: "Fes del front la rereguarda, fes de la rereguarda el front, amb quatre caps i vuit cues. Fes que el cap estigui a tot arreu, i quan l'enemic arremeti pel centre, cap i cua acudiran al rescat". Pot plantejar-se la qüestió de si és possible fer que una força militar sigui com una serp ràpida. La resposta és afirmativa. Fins i tot les persones que es tenen antipatia, si es troben en el mateix vaixell, s'ajudaran si hi ha perill de sotsobrar. És la força de la situació la que fa que això succeeixi.

Per això, no n'hi ha prou de dipositar la confiança en cavalls lligats i rodes fixades. Es lliguen els cavalls per formar una línia de combat estable, i es fixen les rodes per fer que els carros no es puguin moure. Però tot i així, això no és prou segur ni s’hi pot confiar. Cal permetre que hi hagi variants als canvis que es facin, posant els soldats en situacions mortals, de manera que combatin de manera espontània i s'ajudin els uns als altres colze amb colze: aquest és el camí de la seguretat i de l'obtenció d'una victòria certa.

La millor organització és fer que s'expressi el valor i mantenir-lo constant. Tenir èxit tant amb tropes febles com amb tropes aguerrides es basa en la configuració de les circumstàncies. Si obtens l'avantatge del terreny, pots vèncer als adversaris, fins i tot amb tropes lleugeres i febles; què més et seria possible si tinguessis tropes poderoses i aguerrides? El que fa possible la victòria a les dues classes de tropes són les circumstàncies del terreny. Per tant, els experts en operacions militars aconsegueixen la cooperació de la tropa, de tal manera que dirigir un grup és com dirigir a un sol individu que no té més que una sola opció.

Correspon al general ser tranquil, reservat, just i metòdic. Els seus plans són tranquils i absolutament secrets perquè ningú pugui descobrir-los. El seu comandament és just i metòdic, així que ningú s'atreveix a prendre-se’l a la lleugera. Pot mantenir els seus soldats sense informació i en completa ignorància dels seus plans. Canvia les seves accions i revisa els seus plans, de manera que ningú pugui reconeixer-los. Canvia de lloc el seu emplaçament i es desplaça per camins sinuosos, de manera que ningú pugui anticipar-s’hi.

Pots guanyar quan ningú entengui en cap moment quines són les teves intencions. Diu un Gran Home: "El principal engany que es valora en les operacions militars no es dirigeix només als enemics, sinó que comença per les pròpies tropes, per fer que segueixin a un sense saber on van." Quan un general fixa una meta a les seves tropes, és com el que puja a un lloc elevat i després enretira l'escala. Quan un general s'endinsa molt a l'interior del territori enemic, està posant a prova tot el seu potencial. Ha fet cremar les naus a les seves tropes i destruir les seves cases; així les condueix com un ramat i tots ignoren cap a on s'encaminen.

Incumbeix als generals reunir els exèrcits i posar-los en situacions perilloses. També han d'examinar les adaptacions als diferents terrenys, els avantatges de concentrar-se o dispersar-se i les pautes dels sentiments i situacions humanes. Quan es parla d'avantatges i de desavantatges de la concentració i de la dispersió, vol dir que les pautes dels comportaments humans canvien segons els diferents tipus de terreny. En general, la pauta dels invasors és unir-se quan són al cor del territori enemic, però tendeixen a dispersar-se quan estan a les franges frontereres.

Quan deixes el teu territori i travesses la frontera en una operació militar, et trobes en un terreny aïllat. Quan és accessible des de tots els punts, és un terreny de comunicació. Quan t'endinses en profunditat, estàs en un terreny difícil. Quan penetres poc, estàs en un terreny lleuger. Quan a la teva esquena hi hagi espessors infranquejables i al davant passos estrets, estàs en un terreny assetjat. Quan no hi hagi cap lloc on anar, es tracta d'un terreny mortal.

Així doncs, en un terreny de dispersió, jo unificaria les ments dels soldats. En un terreny lleuger, les mantindria en contacte. En un terreny clau, els faria apressar-se per prendre’l. En un terreny d'intersecció, prestaria atenció a la defensa. En un terreny de comunicació, establiria sòlides aliances. En un terreny difícil, asseguraria el subministrament continuat. En un terreny desfavorable, instaria les meves tropes a surtir-ne ràpidament. En un terreny assetjat, tancaria les entrades. En un terreny mortal, indicaria a les meves tropes que no hi ha cap possibilitat de sobreviure.

Així doncs, la psicologia dels soldats consisteix a resistir quan es veuen envoltats, lluitar quan no es pot evitar, i obeir en casos extrems. Fins que els soldats no es veuen envoltats, no tenen la determinació de resistir-se a l'enemic fins a aconseguir la victòria. Quan estan desesperats, presenten una defensa unificada.

Per això, els que ignoren els plans enemics no poden preparar aliances. Els que ignoren les circumstàncies del terreny no poden fer maniobrar les seves forces. Els que no utilitzen guies locals no poden aprofitar-se del terreny. Els militars d'un govern eficaç han de conèixer tots aquests factors.

Quan l'exèrcit d'un govern eficaç ataca un gran territori, el poble no es pot unir. Quan el seu poder sobrepassa els adversaris, és impossible fer aliances. Si pots descobrir els plans dels teus adversaris, aprofita't del terreny i fes maniobrar l'enemic de manera que es trobi indefens; en aquest cas, ni tan sols un gran territori pot reunir suficients tropes per detenir-te. Per tant, si no lluites per obtenir aliances, ni augmentes el poder de cap país, però estens la teva influència personal amenaçant els adversaris, tot això fa que el país i les ciutats enemigues siguin vulnerables.

Atorga recompenses que no estiguin regulades i dóna ordres desacostumades. Considera l'avantatge d'atorgar recompenses que no tinguin precedents, observa com l'enemic fa promeses sense tenir en compte els codis establerts. Maneja les tropes com si fossin una sola persona. Ocupa-les en tasques reals, però no els parlis. Motiva-les amb recompenses, però no els comentis els perjudicis possibles.

Ocupa els teus soldats només a combatre, sense comunicar-los la teva estratègia. Deixa'ls conèixer els beneficis que els esperen, però no els parlis dels danys potencials. Si la veritat es filtra, la teva estratègia pot enfonsar-se. Si els soldats comencen a preocupar-se, es tornaran vacil•lants i temorosos.

Col•loca’ls en una situació de possible extermini, i llavors lluitaran per viure. Posa'ls en perill de mort, i llavors sobreviuran. Quan les tropes afronten perills, són capaços de lluitar per obtenir la victòria.

Així doncs, la tasca d'una operació militar és fingir que s’acomoda a les intencions de l'enemic. Si et concentres totalment en aquest, pots matar el seu general encara que estiguis a quilòmetres de distància. Això és complir l'objectiu amb perícia. Al principi t'acomodes a les seves intencions, després mates els seus generals: aquesta és la perícia en el compliment de l'objectiu.

Així, el dia que es declara la guerra, es tanquen les fronteres, es trenquen els salconduits i s'impedeix el pas d'emissaris. Els assumptes es decideixen rigorosament des que es comença a planificar i establir l'estratègia a la casa o al quarter general. El rigor en els quarters generals en la fase de planificació es refereix al manteniment del secret.

Quan l'enemic ofereix oportunitats, aprofita-les immediatament. Assabenta't primer del que pretén, i després anticípa-t’hi. Mantingues la disciplina i adapta't a l'enemic, per determinar el resultat de la guerra. Així, al principi ets com una donzella i l'enemic obre les seves portes; llavors, tu ets com una llebre solta i ell no podrà expulsar-te.