dimecres, 11 d’octubre de 2017

150.000.000 Vladímir Maiakovski Traducció Català

150.000.000 ÉS EL NOM DE L’AUTOR D’AQUEST POEMA.
LES BALES SÓN EL SEU RITME.
LA SEVA RIMA ÉS EL FOC QUE REBOTA DE CASA EN CASA.
150.000.000 PARLEN PELS MEUS LLAVIS.
AQUESTA EDICIÓ FOU IMPRESA
AMB LA ROTATIVA DE MILERS DE PASSOS
SOBRE EL PAPER DE L’EMPEDRAT DE LES PLACES.

Qui cridarà la lluna?
¿Qui exigirà al sol la seva responsabilitat
D’originar els dies i les nits?
Qui pronunciarà el nom del genial autor de la terra?
Així cal saber que de creador d’aquest meu poema n’hi pot haver més d’un.
Només té una sola idea: brillar en el demà que tots esperem.
En aquell mateix any, en aquell mateix dia, en aquella mateixa hora,
a la terra, sobre la terra, en el punt més alt del cel
apareixeren cartells, proclames, pancartes, pasquins:
“A TOTS! A TOTS! A TOTS!
A tots aquells
que ja no poden més!
Sortiu 
junts
i marxeu!”
(Signatures):
LA VENJANÇA. MESTRE DE CERIMÒNIES.
LA FAM: ORGANITZADOR.
LA BAIONETA.
LA PISTOLA.
LA BOMBA.
(Tres signatures més: els secretaris).
Anem! Anem! Anemanem!
Oh, oh,
Ooh, ooh, ooh,
Oooh, oooh, oooh!
Cauen!
Vànka!
Amaga els rubles a la bota!
Per ventura hem d’anar descalços al míting?
La petita Rússia està perduda.
A la desventurada l’han rebentada!
És necessari trobar-ne una de nova, una Rússia universal!
Ane-e-e-e-e-e-m!
Ell resta fred en el seu silló daurat prenent te amb fines galetes.
Aniré vers ell amb còlera.
Aniré vers ell furiós.
Arribaré i li diré: ”Escolta, Wilson, Woodrow,
vols una galleda plena de la meva sang?
Ja veuràs doncs...” Arribarem fins al mateix Lloyd George
I li direm: “Escolta Jordiet..”
“És dur d’arribar-hi, hi ha oceans fins ell!
I encara és més difícil d’arribar-hi amb una Rússia en convulsió”.
“És igual! Hi anirem a peu com els pelegrins! 
Anemanem!”
Els boscos somnolents desperten a la crida,
I sorgeix la força de les bèsties i les feres.
Els lletons xisclen com esclafats per elefants.
Els cadells formaven en fileres de cadells.
El clam humà era insuportable.
El crit de les feres com una corda retorçava l’ànima.
(Traduiré els bramuls ferotges
per si no coneixeu el llenguatge de les feres):
“Escolta Wilson, que sures entre greixos:
la culpa és dels homes, castigueu-los.
Nosaltres no vàrem signar el tractat de Versalles.
Nosaltres, les feres, per què hem de patir fam?
Llanceu-los el nostre dolor animal!
Fóra bo d’omplir-nos la panxa fins afartar-nos.
Anem a les Índies cobertes d’herbes gegants,
anem a les praderies americanes!”
O-o-o-oh! Com ens aixafa la gàbia del bloqueig!
Endavant, automòbils! Al míting, motocicletes!
La quitxalla a la dreta!
Obriu camí entre camins. Diuen:
“Nosaltres, els camins,
Ens ofeguem de vent i polseguera,
Recargolant-nos per estepes famolenques.
Per milers de quilòmetres mai no empedrats
Estem tips d’arrossegar-nos com a condemnats.
Volem ésser coberts d’asfalt
I així, veloçment creuats.”
Aixequeu-vos! Prou. S’ha acabat el dormir
bressolats per la pols dels segles.
Ane-e-e-e-e-m!” Anem a les mines de carbó!
Anem-hi-i-i-i-i-i-i-i-i-i-i-i-i-i.
A guanyar el pa, el pa negre que per a nosaltres va ésser sembrat,
sense llenya només hi aniran els desgraciats.
Al míting locomotores! Locomotores, al míting!
Més depre-e-e-es-sa! Més més depresa!
Ei, províncies, lleveu les àncores!
Tula i després Astrakhan, que estan immòbils
des del temps d’Adam,
es començaren a moure tot movent-ne d’altres,
i avançaren vers les ciutats, eixordant-les.
Contra l’obscuritat, movent-se sempre endavant,
els caps ensopeguen amb els fanals,
però les legions de foc,
proa al vent, cap al míting,
amb les mans als pals dels fanals dels fanals encesos.
I més enllà, conciliant aigua i foc,
rodolaven els mars podrits d’ofegats.
“Obriu camí a les ones capritxoses del Caspi!
No ens allitarem de nou en el llaç de la Rússia.
i tampoc la pobre Bakú,
ho farem en la Niça exultant
i amb les ones mediterrànies dansarem per la seva platja.”
finalment després de galops i corregudes,
omplint d’alenades els enormes pulmons,
avançarem, sotraguejats, els vents de Rússia
esberlant tots els núvols.
Ane-e-em!
Anemanem!
i tots aquets cent cinquanta milions de persones,
i bilions de peixos, i trilions d’insectes i de feres i d’animals domèstics,
i centenars de ciutats i terres amb tot allò que hi fou construït
resten amatents, dempeus i quiets, vivint en ells.
Tot el que podia moure’s,
i tot el que mai no es movia, o es movia , o es movia poc i lentament,
ara avançava, s’arrossegava, caminava o flotava,
ho fei com si fos lava en aquest mar de lava.
Allà, on abans era Rússia, només s’hi sent un bramul.
“Però, tot això, ¿quina importància té per a botiguers i negociants,
per als traficants de sacarina?”
Per al cor no hi ha millor cosa que fer repicar campanes!
Avui al paradís elevarem Rússia més enllà dels alegres forats de les solpostades.
Oh, oh, oh, oh ,oh, oh, oh, oh!
Anemanem! A través de la guàrdia blanca de les neus!

¿PER QUÈ AVANCEN LES TERRES AMB TOT EL SEU PES,
SORTINT DELS LÍMITS MARCATS FA SEGLES PELS GOVERNANTS?
¿PER QUÈ LES ORELLES DEL CEL S’OBREN DE BAT A BAT PER ESCOLTAR?
¿A QUI OBSERVA L’HORITZÓ IL·LUMINANT TOTS ELS RACONS?
Avui els ulls de tot el món han fixat la mirada en nosaltres,
i l’oïda de tothom és tensa, per a captar el nostre més mínim senyal,
i aquest tots el volen veure
i volen sentir aquestes paraules:
és la voluntat de la Revolució que s’abranda fins al darrer dels confins.
Això és un míting!
Amb les carcasses de les màquines
hi ha un aiguabarreig de cossos d’homes i feres;
són mans, grapes, cames, potes, palanques, alçades a l’aire
en unànime jurament.
Oblideu els poetes que udolen sota el firmament,
i escolteu aquest cant feroç, humanament.
“Nosaltres hem vingut
creuant ciutat rera ciutat, jungla rera jungla, bassal rera bassal.
Nosaltres hem vingut a milions, milions de treballadors,
milions d’obrers i empleats.
Nosaltres hem vingut de les cases, escapant-nos de les tendes,
fugint de les fàbriques, dels magatzems,
d’obscurs passatges il·luminats per cent incendis.
Nosaltres hem vingut, deformats, vençuts, destrossats.
Nosaltres hem vingut de les muntanyes,
nosaltres hem vingut dels boscanys, de les florestes
i dels camps trepitjats pels anys.
Nosaltres hem vingut a milions, milions de bèsties, famolenques i enfollides-
Nosaltres hem vingut a milions, a milions, descreguts, pagans, ateus,
colpejant, el front contra el ferro oxidat de la terra,
tots preguem fervorosament al senyor Déu:
Ei, no surtis d’un luxós llit d’estels,
déu ferri, déu ardent,
no déu de Marts, Neptuns i Vegues,
sí déu de carn, déu home!
No aquell que es troba encaixonat
entre els estels,
sinó el terrenal, entre nosaltres,
surt, apareix!
No aquell “que és en el cel”.
Avui nosaltres davant els ulls de tots farem miracles.
Per combatre
En el teu nom ens drecem entre fums i trons.
La nostra tasca és tres vegades més difícil
que la del creador que omplí el no-res de coses,
Nosaltres no solament hem de construir-ne un de nou,
fantasiosos l’hem d’imaginar,
però abans cal dinamitar el vell.
Set, beu!
Fam, afarta’t!
És l’hora de lliurar el cos
a la batalla.
Bales, més ràpid!
Contra els covards que fugen
apunta la pistola!
És necessari!
Des del fons de l’ànima!
Amb ardor, amb el foc, amb la llum, amb el ferro,
crema, incendia, esquartera, destrueix!
Les nostres cames són la velocitat del tren.
Les nostres mans són ventalls que treuen la brossa dels barrancs.
Les nostres aletes són els vaixells,
les nostres ales els aeroplans.
Caminar! Volar! Navegar!
De tot el que hi ha a l’Univers
cal fer inventari.
Si una cosa és necessària: molt bé cal conserveu-la.
Si és del tot inútil: una creu negre i al diable!
Acabarem amb tu, món romàntic i fals!
En lloc de la fe a l’ànima: electricitat, vapor.
Deixem d’ésser captaires i aprofitem la riquesa de tots els mons!
Mort a tot el vell. Dels seus cranis en farem cendrers!
En aquesta salvatge destrucció
escombrarem tot el passat,
 un nou mite espargirem pel món.
Trepitjarem les llambordes del temps
i llançarem vers el cel
milers d’arcs de Sant Martí.
Obrirem a un nou món les roses i els somnis que el poeta va embrutir.
Ho farem tot per alegrar els nostres ulls d’infants crescuts!
Una a una inventarem noves roses,
roses de ciutats amb pètals de places.
Tots aquells que fóreu marcats pel foc de la tortura,
veniu al botxí d’avui.
Aleshores sabreu que els homes també són fraternals,
com ho és l’amor que per aquell raig s’eleva vers l’estrella.
Les nostres ànimes amorosament es besaran a la desembocadura del Volga.
I tots aquells que vindran seran
banyats pel resplendor del nostre esguard.
Per cada una de les nostres fines artèries
hi farem passar les naus màgiques de la fantasia poètica.
Llavors el món serà com nosaltres l’havíem descrit,
el dimecres, i ahir i avui i sempre,
i demà i demà passat i per tots els segles dels segles!
Aquest any és l’any que marca els segles.
Cal combatre i cantar:
“Unim-nos tots en la lluita final”!
I les gorges esclataren tot cridant l’himne.
Un milió i més encara multiplicarem per cent!
Pels carrers! Pels teulats! Per tot el món, més enllà del sol,
sonors gimnastes de la paraula!
Rússia ja no és un poble de captaires, ja no és un munt de brossa,
ja no és cendra d’edificis, ja no són esquenes encorbades:
Rússia tota és un sol Ivan,
els seus braços són el Nevà,
i els seus peus les estepes del Caspi.
Anem!
Anemanem!
No anem, volem!
No volem, llampeguegem,
rentant les ànimes amb el zèfir!
Passant per bars i cases de banys.
Redobla timbal! Timbal redobla!
Timbaler! Timbaleja el timbal!
Ei, pits d’acer! Ei, coratjosos!
Redobla timbal! Timbal redobla!
Redobla el redoblant!
Ésser o no ésser.
Caure o triomfar!
Contra el senyor colpejàrem! Colpegem! Colpejarem!
El tambor! El tambor! El tambor!
El tambor també redobla!
Tamboriler! Tamborileja el tambor!
La revolució no permetrà la vocació del tsar per a regnar!
La revolució llançarà a les fleques la multitud famolenca.
I tu tinguis el nom que tinguis
Com tota Rússia seràs dins la tomba d’un tifó.
El govern dels soviets és una part del seu cervell,
però els decrets al galop no poden avançar la revolució!
El seu cor era tan enorme,
que Lenin amb prou feines el podia aguantar.
Els soldats poden fer-nos recular,
i al calabós esclafar el cap d’un comunista.
Però a un home com ell,
¿on es troba la barrera que l’aturi si vol avançar?
El tro estripà les oïdes del litoral,
i les gotes esquitxaren l’altre extrem del món,
quan Ivan amb pas sonor sorgí com una tempestat a sorprendre l’univers.
Ficarem el peu a l’estrep de la fantasia,
Cavalcarem amb la pólvora dels nous temps,
I davant d’aquesta esplendorosa visió
Anirem a irradiar-nos cap a innumerables espais.

ARA GIRAVOLTEM LA RODA DE LA INSPIRACIÓ.
LA MÈTRICA DEL RITME SERÀ RENOVADA.
D’AQUESTA PART, EL PERSONATGE PRINCIPAL N’ÉS WILSON,
AMÈRICA EL LLOC DE L’ACCIÓ.
El món formant un quintet amb les seves cinc parts,
li donà una potència màgica.
En ella una ciutat s’aixeca sobre un sol cargol,
tota electro-mecano-magnètica.
A Xicago hi ha 14.000 carrers: els raigs solars de les places.
De cadascuna en surten 700 travessies llargues com un any de tren.
Que n’és de rara la vida de l’home a Xicago!
A Xicago hi ha tanta llum que el sol no és més clar que una espelma de ral.
A Xicago fins i tot per a alçar les celles cal la tracció elèctrica.
A Xicago a ras de cel salten equilibristes d’acer des dels carrers.
Que n’és de rara la vida de l’home a Xicago!
A Xicago cada habitant té almenys el grau de general.
I els bars! Ésser als bars de Xicago és la cosa més extraordinària!
Que n’és de rara la vida de l’home a Xicago!
Que n’és de rara la vida de l’home! I magnífica!
A Xicago és tan ferotge el brogit
que un camió amb un motor de gran potència
sembla el cruixir quasi silenciós d’un ratolí.
Vers aquesta ciutat els vaixells no porten russos.
No són per a nosaltres els pisos d’aquests palaus.
Jo hi era sol, a Xicago, menjava i bevia per tots els bars,
Com un ianqui bevia ginebra als bars.
Fins ara no ens han deixat entrar,
potser ara ho facin això de donar-nos pas.
Ompliu-vos, però, de meravelles:
en versos ben atlètics,
en versos ben calçats,
recorregueu, vosaltres mateixos, Amèrica!
Sobre un gratacels un aeroport.
Al davant, inclinant-se vers un costat, un dirigible!
Els ponts s’apinyen fins allà on són les bigues d’ocells.
Xicago és a baix, amuntegada en la terra.
Des d’aquest cel cal que no ens rellisquin els peus,
car a l’abisme cauríem com les pedres.
Sota la terra, per un túnel de metro, excavem quilòmetres,
Fins a sortir en una plaça inundada de gent.
Aquí és l’origen del carrer que cerquem:
el “Carrer Reial”, és adir, per a ells “Royal Street”.
Quin carrer és aquest?
Què hi trobem? Hi trobem el Cheaple-Strong Hotel.
¿Però és un somni o un hotel?
Precisament en aquest hotel, sense calima, entre refinaments,
hi viu Woodrow Wilson en persona.
No diré com és l’edifici. Però si ho dic,
humilment us demano que no em creieu.
Desconec el punt just on un s’ha d’allunyar
per abraçar-lo amb la mirada.
Tot el que d’ell puc veure és un petit cantó,
però així i tot quina meravella!
Espio per entre els reixats forjats per la potència del sol.
És tanta la seva grandària que una muntanya sembla petita.
Cap a les altures, a centenars de quilòmetres o potser mils,
la sageta dels vents gira sobre el setè cel-
fa tanta brillantor que sembla que Déu l’hagi enllustrada.
Entre columnes pòrtics i balcons,
hi ha una gran escala, però no ens hi podem enfilar.
Són tants els graons,
que els peus no poden comptar-los-
Si hi pugem fem-ho de joves,
car si no ho fem així
hi arribarem ja vells!
Prop dels ascensors hi ha un bufet a cada replà 
per a no passar gana en va.
A la porta principal cinc lacais ens esperen.
Als hostes ens feren travessar més de tres-cents salons.
Semblava que arribàvem, però un lacai ve al nostre encontre
i comencem de nou els salons.
Un lacai, al puny un bastó i, al fons, un saló.
Cinc lacais, cinc bastons i cinc salons.
Aquest pot ser l’últim saló car només hi ha un lacai i un bastó.
Però no, tot és ple de grums uniformats.
Són molts, són innombrables.
Tots, de tantes corregudes, perden l’alè, com el cadell Khlestakòv.
Després d’esgotadores corregudes,
quan semblava que allò mai més no s’acabaria,
llavors davant nostre aparegué una immensa sala d’espera.
L’entrada seria fàcil
si no fos perquè a la porta,
amb dos metres d’altura, 
s’hi troba el secretari.
Lentament la va obrint
fins que veiem, ben alts, dos graons.
Pugem, mirem 
i quedem bocabadats:
Això no és el sol de cada dia!
Com la torre Súkharev
allí s’hi alça un gran barret de copa alta.
Escup, amb menyspreu, dinamita
vomita foc,
i tot pèl-roig saluda militarment.
L’observo amb atenció:
És com un porc gegantí de Yorkshire!
És tanta la seva alçària
que no podem dir quina és.
Són tan lluny de la closca les cames!
No sé si és un mal imitador o senzillament papissoteja,
quant parla emet un so, de vegades sembla un tro, d’altres una canonada.
A baix, insignificant, la gent camina.
Sota d’ell són com habitants de minses cabanes.
Els rostres són d’una carn extraordinària,
sembla que ens convidin: veniu.
I el vestit és fi, com si no existís,
i de la més delicada voluptuositat poètica.
Els calçotets de Wilson no són calçotets, sinó sonets,
amb mètrica d’Onièguin,
I com treballa! És infatigable.
Pot treballar fins a la mort.
Gira un polze al voltant de l’altre.
Ara el gira de pressa, ara ho fa lentament.
Gira i para: en una fàbrica qualsevol, acomiaden uns empleats.
A mi no em volen pagar el sou.
Gira i para: ara toquen Danubis de Strauss,
que com pluja d’or inunden tots els palaus.
Per alimentar-lo es malgasten elevades sumes.
Sobrealimentat, ben begut, 
i en cas de mort, perquè el cadàver no rondi perdut,
han de fondre-li tot el moll de l’ós com a greix.
Tots els americans són devots,
I diuen feroçment: “Jo sóc un súbdit americà.
Jo sóc un ciutadà lliure americà”,
Davant d’ell, ben inclinats, es troben eixams de bons criats.
Tota la sala és plena d’estranys Lincolns, Edisons, i Whitmans.
El seu seguici el formen belles dames de la més selecta aristocràcia.
Atentes, esperen el seu més petit gest.
Adelina Patti,
la coneixeu? També és aquí!
En un smoking esquifit hi és Whitman,
que fa balancejar el balancí amb ritmes inaudits.
Ocupa el grau americà més alt
com a “meritori ablanidor d’arrugues femenines”,
sempre apunt per a cantar,
Xaliàpin es posa el capell.
Omplint de sorra el parquet,
hi són els professors corcats per la vellesa.
El mateix tan famós Mètxnikov
és allà, dempeus, fent d’apaga-canelobres.
Certament dels savis vol conèixer la teoria del diluvi.
I els pintors qualsevol grandiosa “école des beux-arts”.
Res de tot això no és veritat! Tots són aquí per anar al mercat.
Cada matí tots aquests amants de les muses i de la glòria,
agafen cistells, i van al mercat,
 i porten, porten carn i mantega.
Un cert rei dels poetes, Longfellow, carrega cent flascons de nata,
Wilson devora, acumula el greix,
i, llenca sobre llenca, li va creixent la panxa.
Una petita observació:
Els pintors dels Wilsons, dels Lloyd-Georges, dels Clemenceaux
dibuixen bigotis o graven musells,
però tot és en va: sempre és el mateix rostre.

ARA PROU DE FETS QUE ENS FAN SOMRIURE.
A LA MENT JA HI ÉS DIBUIXADA AMÈRICA BEN CLARA.
PASSEM ARA ALS ESDEVENIMENTS PRINCIPALS.
A LA INCREIBLE, GEGANTESCA ESSÈNCIA.
Aquest era un  dia a prova de foc.
Inundada per la xafogor la terra callava.
Els vents com rastrells desdentegats,
s’esforçaven, inútils, en esgrunar l’aire.
 A Xicago la calor era desmesurada:
!00 graus, segurament-
Tothom era a la platja.
Els qui podien es divertien.
Però la major part procurava estar ben ajaguda.
La suor perfumava els seus cossos sans-
Caminaven i bufaven. Jeien i bufaven.
Les filles de bona família portaven gossets per la cadena,
i els gossets eren tan grassos que semblaven vedells.
A les narius d’una dama que va adormir-se en l’idil·li,
una papallona nocturna va posar-s’hi atordida.
Alguns conversaven animadament, deien “ah”, deien “uh”.
Dels arbres volava borrissol.
Volava dels arbres de mimosa.
Es feia color de rosa sobre sedes blanques i mussolines.
Es feia blanca en els teixits rosats.
Així, 
tranquil·lament,
tots s’ocupaven
en pacífics passatemps.
Però
fa més o menys una hora
quelcom
va començar
a canviar.
quasi imperceptible,
s’anà deslligant, com una punta de l’ànima,
una espècie de bufada.
En la mar tranquil·la se sent clapotejar.
Què és això? A què es deu això?
I al matí com un llampec
l’ATA (Agència Telegràfica Americana) va esvalotar la ciutat per la ràdio:
“Terrible tempestat a l’Oceà Pacífic.
Van perdre el cap els monsons i els alisis.
Al litoral de Xicago s’han pescat peixos.
Molt estranys. Peluts. Amb grans nassos.”
Els somnolents s’aixecaren
i no tenien encara temps per a discutir aparicions,
i la ràdio va donar apressades explicacions:
“Això que s’ha dit dels peixos és fals.
El pescador estava borratxo.
Els monsons i els vents alisis són al seu lloc.
Però la tempesta existeix. Àdhuc una de les més terribles.
Les causes són ignorades.”
Les grans companyies de navegació prohibiren la sortida als grans vaixells,
i a ells s’hi ajuntaren les petites embarcacions.
El dòlar anava caient. Molta gent feien les maletes. El pànic era a la borsa.
Al carrer els coneguts eren desconeguts com si d’ells no en sabessin res.
Informatiu extraordinari! Ràdio! Informatiu extraordinari!
“Telegrama mal interpretat. No hi ha tro de tempestat.
És una altra cosa. És el terrabastall d’una esquadra enemiga.”
La ràdio va perdre el cap. Després d’emetre això,
Sobtadament, va radiar una nova, darrera, impressionant, sensacional notícia.
“No és el fum dels canons, sinó el blau de l’oceà.
I no són tampoc cuirassats, ni flotes, ni esquadres. No és res de tot això.
És Ivan.
Qui és l’Ivan?
Quin Ivan? 
D’on ve l’Ivan?
Per què l’Ivan?
Què vol l’Ivan?
La situació no podia ser més confusa.
Cap explicació no era l’adequada.
Amb celeritat es reuní el consell de l’Estat.
Tota la nit, al palau, hi va haver una llum inquieta.
El ministre de Wilson, Artur Krupp,
s’exaltà tant que es desplomà.
Lleial mastí del capitalisme,
el mateix Cressus quedà esgotat.
Wilson va revelar una tossuderia poc vulgar
i al matí va decidir: “Vaig al torneig”.
S’apropa el desastre. Dos mil quilòmetres. I mil quilòmetres. I cent quilòmetres. I...
Els contorns dels qui vénen va descobrir, va veure els fars d’immensos ulls.

VERSOS D’AQUEST CAPÍTOL, RESSONEU,
DESENTERREU EL TEMPS, AMB EL RITME!
EN AQUEST CANT,
EL MITE DELS HEROIS D’HOMER, LA HISTÒRIA DE TROIA,
S’ENGEGANTINA FINS A TORNAR-SE INCONEGUT, RESSUCITA!

Famolenc, amb la calor d’un únic grau de vida, donada com una gràcia,
M’alegro seguint la teva marxa llegendària.
On va ara?
Per quins camins?
Quins mars travessa? 
Els telegrames braolen com llampecs,
cal contenir-los amb versos freds.
Galopant, Ivan apareix als Dardanels.
Els turcs bocabadats
veuen un home amb el cap ben alt com la Kazbèk
sobre els forts dels Dardanels.
Als grans els ha engolit la terra. Els joves acuden al moll.
Aquí els tenim. Cançons de joventut i rebel·lia.
I quan les onades arribaren fins la riba,
i amb prou feines l’ona arribà fins al moll,
es llançaren com per un senyal llargament esperat,
home contra home, classe contra classe.
A alguns els empresonaren. A d’altres els expulsaren.
Llampants sobre el mar, desapareixeren tots.
Uns s’empassaren un bany de mar,
i amb els altres s’embriagà un tauró sanguinari,
però aquells que entraren ensopegant amb Ivan,
quedaren estesos dins d’ell, com mariners a les cabines.
(Però a Xicago, mentrestant, res no feia presagiar als habitants l’hora terrible.
Corbats en arc, gairebé inclinats, es divertien, dansant i giravoltant.)
Romanen tranquils els romans. Tempesta sobre el Tiber.
Però el Tiber, enfurismat,
al papa de Roma li esquilà la testa
i anà vers Ivan a través de l’albada.
(Però a Xicago, mentrestant, en el licor es remullaven els bigotis.
Tot abraçant rodoneses de carn femenina.
-Oh-là-là! Oh-là-là! –
Plens de besades, quasi nus, inconscients i descarats.)
Negra nit.
Sense els fanals de les estrelles.
Vers Wilson, relliscant per damunt de masses aquàtiques,
coronat per poetes, s’apropa el Rin, mig arraulit,
amb el llampegueig de la seva cinta blava.
(Però Xicago dorm, cama-segada per les danses, èbria,
sobre coixins el seu cos inflat reposa.
El blau és en un son. Respira fatigat.
El mar ronca a tot roncar.
El dia s’aixeca. Per castigar-lo, potser?
Ivan avança resplendent.
Ivan es mou esquitxat per les ones.
Corre com la vida, corre per la llarga riba.
Galleja el món com un volcà.
Aquest volcà no se’l troba en les cartes compilades pels antics geògrafs.
És tot l’univers, i no el misteriós Etna,
el qui esquitxa la lava dels pobles.
Fuig braolant per països vençuts,
per tots aquells que viuen i per altres que moren en la pluja de lava.
Uns corre cap Ivan, oberts els braços,
altres vers Wilson amb la testa endavant.
D’entre tots els petits fets del llot de cada dia,

n’emergeix un fet:
de sobte
desapareixeren de l’espectre tots els colors secundaris.
A la terra de colors de mitges tintes ja no n’hi ha.
Ni matisos ni ombres, ni mig-tons, no-res.
Només dos colors:
El blanc
I el roig, que ensangona amb el color de la sang.
El vermelló esdevenia més vermelló.
I el blanc esdevenia més blanc.
Ivan creuant països va trepitjant sang,
cel·lebrant jubileus de foc sobre el món.
Fou en va que es construïren fortaleses.
Calleu, canons garlaires! Prou!
Sobre l’inexpugnable Gibraltar va passar.
I el món per Ivan s’estén en oceà.
(Però a Xicago a la platja una munió de putes s’excita per la fúria del mar.
El temps estimula veu rera veu a afluixar el fre a les faules).
Quin almirall després d’aquesta remullada
coneixerà els carrers de l’oceà?!
Avança farcit de dinamita humana.
Avança carregat de la ràbia universal.
Sobre els quatre costats serà estesa la falda del Pacífic.
Ivan sense carta ni brúixola per a navegar,
avança sense desviar-se del seu objectiu,
com si no mirés el mar sinó un plat.
(Però a Xicago fins a Wilson arribà l’onada
llançada per la marxa d’Ivan.
Convoca boxejadors, tiradors, esgrimidors
per temprar la força per la batalla.)
Tots els descobridors, tots els Cristòfors Coloms,
resplendiren, quan al nas d’Ivan,
com d’un jardí de mil perfums,
arriba l’olor de la terra veïna.
(Però a Xicago la feina reclama els boxejadors.
Han fet jeure Wilson a terra
i..
a fregallar-lo! Rascar-lo! Friccionar-lo:
li fan massatges amb els ungüents més tonificants.)
foradant els ulls l’únic ull del far,
i heus aquí que al cervell, als ulls, a la boca,
sortint de totes les esquerdes oceàniques,
l’Amèrica sua, sempre sua.
Amb ràpida carrera una drassana puja sobre una altra drassana.
Un viaducte vola sobre un altre viaducte.
És tan gran la fumera, que, de creure en el diable,
estaria convençut d’ésser a l’infern.
(On és la flaquesa de Wilson? L’han fet desaparèixer!
S’ha rejovenit quaranta anys.
Se li han inflat els músculs com la panxa.
L’han palpat. Molt bé! Ja és apunt.)
Arriba, fent escumejar les ones,
corrent sobre els teulats de les cases-gegants,
apareix Ivan a la riba,
ja és a l’Amèrica, ben sequet, sense ni tan sols haver-se mullat els peus.
(A la mecànica armadura de Wilson
li han clavat la darrera reblada,
l’elm li col·loquen a la testa,
i cap a Ivan corre apressat.)
A la gent de Xicago no els agrada apinyar-se pels carrers estrets.
Encara que poques a Xicago les places són el millor.
Però una plaça grandiosa per ells
fou preparada, per a l’espectacle.
La gent, cobrí el lloc de la lluita
(ho va fer sense mesura!)
deixant tot just un petit espai al bell centre de la plaça.
D’una banda, erminis i castors;
de l’altra, davantals i guardapols bruts i blaus
I en el mig els cavalls també marcaven les diferències.
Per als abrics de pell cavalls àrabs de raça:
per als uniformes de treball feixugues mules de càrrega.
S’eleven els renills, amenacen els trotaires.
Tot lliscant arribaren cotxes.
Amb classes es dividien els que anaven i venien.
Vers els castors qui duia la limousine,
vers els uniformes blaus autobusos potents i rudes.
Ni per la cançó, ni per a la color serà llarga l’espera.
La lluita –jutge sever- decidirà per vosaltres.
Per als abrics de pell la mètrica de tots els poetes decadents de la terra.
Per als uniformes blaus, ferris i vigorosos, els versos dels futuristes.
Ningú, ningú no escaparà de la retribució del càstig:
ni l’estrella podrà fugir.
Entre els castors, generals de la constel·lació.
Entre els uniformes blaus els milions de la Via Làctia.
Allaus d’encadenats s’han evadit.
L’ajagut globus terraqüi
s’ha dividit en dos hemisferis
i, immòbil, sota el sol penja com una balança.
Amb tots els canons sobre la plaça
fou obert
“el campionat mundial de la lluita de classes!”
El portal de Wilson té quasi un quilòmetre,
i, àdhuc de gairell, amb prou feines pot passar.
Amb les seves grans botes el ciment s’encorbava.
Tot ressonava a ferro forjat, a cadenes.
Clavà els ulls sobre Ivan que avançava,
i avaluà l’enemic,
res no observà d’anormal: fort i ben constituït,
fins i tot a través de la camisa
se li podia veure el color del cos.
Wilson duia un revòlver amb quatre gallets,
i un sabre corbat amb setanta làmines de gruix;
Ivan, dues mans. Una i l’altra a la cintura.
El va apamar amb un esguard. Somrient sota els bigotis.
Va aixecar l’esquena amb un:
“És possible, oh senyor!, que m’hagi de batre amb aquest?
És possible que no pugui guanyar-lo?”
I semblava que en aquell lloc s’hi aixequés una tomba enmig de l’udol del vent.
Jeurà en el taüt, i d’aquí endavant ningú mai més no podrà parlar del nostre Ivan.
El sabre xisclà. De les espatlles de dalt a baix
en quatre quilòmetres és partit.
Wilson s’ha aixecat i espera: deurà sortir la sang.
Però de la ferida,
Sobtadament, s’aixeca un home,
i comença a caminar vers ell!
Gent, cases, cuirassats, cavalls
sortiren de la carn esqueixada.
Ho fan cantant. Amb les més belles cançons.
Oh infortuni! De la Troia del nord enviaren
L’home cavall farcit de revolta!
Xicago s’agità davant l’anunci del règim soviètic.
Fileres i fileres de gent esparverada.

CAMARADES PERIODISTES.
NO INTENTEU DESCOBRIR AMB EXACTITUD
ON VA ÉSSER LA BATALLA NI QUAN.
EN AQUEST CAPÍTOL S’ESXPLICARÀ EN CINC PRECISOS MINUTS
ALLÒ QUE PASSÀ DURANT UN ANY DE LLUITA.
HI AQUELLS QUE HI VAN PARTICIPAR.
No són versos per a emocionar Lenin.
En la batalla
glorifico milions, veig milions,
canto milions.
Però, escolteu amb atenció, profetes i historiadors
que parleu de batalles que mai heu vist!
“Aixequeu-vos, condemnats de la terra!”
disparà l’alegre notícia.
I per resposta milions de veus: “Amatents!” “A les ordres!”
“Déu guardi Wilson.
Fort, sobirà!”:
ells
aixecaren les seves veus rovellades.
La meitat de la terra entonà una cançó vermella,
la meitat de la terra entonà una cançó blanca.
I després de la cançó vermella,
i després de la cançó blanca,
els ariets, amb estrèpit, es llançaren contra el mur del futur,
mentre cobrien les esquerdes amb raigs de llum.
I creixeren els braços, tot descobrint
les secretes dimensions de l’ànima i de la terra.
Atacats amb l’escombra de la revolució
els negociants fugien deixant l’habitual comerç,
i corrent amb cama llarga, un formiguer escaldat sortia 
dels bancs, dels despatxos, dels magatzems.
Sobre l’espessor dels litorals xafogosos i dels dics,
vers les ciutats, vers els oceans l’aigua es movia.
Els pals telegràfics, aquí o més enllà,
penjaven catedrals en llurs fils.
Abandonats els vells fonaments
un gratacel seguia l’altre,
com un tigre a la gàbia ho fa amb la carn quan hi és en abundància.
Tancant amb les mandíbules els portals de les cases.
Desarrelades, enmig de l’empedrat
-on és el teu gran cap, patró?-
als vidres emmirallats de les botigues de brillants
es llençaren les pedres de l’empedrat.
 Sense témer quedar embarrancades
sense témer colpejar la carcassa contra els campanars,
senzillament, com tu o com jo,
marxaven les balenes sobre la terra ferma.
Tot el que era vermell i tot el que era blanc,
lluitaren un en contra de l’altre, lluitaven i cantaven.
Wilson al seu palau ballava el clake-walk,
girava d’esquena i de front
però una cama no li acabà de fer el giravolt;
Wilson mirà vers la porta, però per la porta, amb caminar sinistre,
home rera home, cosa rera cosa,
penetraven inflexibles:
“Senyors Wilson, presenteu els comptes!”
I heus ací que, fingint generositat,
els collars sobre Wilson es llençaren com a serpents.
Escollint quin era el més delicat i net,
a l’hotel, en els salons, grans camions perseguien els milionaris.
No fugiu! Els mobles de cent peus han preparat un parany.
Colpejaren la gent pels guarda-robes, ferint-los amb les cames de les taules.
Per entre Rockefellers, que s’arrosseguen bocaterrosa,
amb  les gorges premudes amb els propis collarets,
trepitjant-los com si fossin escarabats,
com estranys caigueren sobre Xicago.
Pels carrers a dos metres
les cases no es veien pel fum de la batalla.
Tal com el cinema s’esdevé,
de sobte es veu en primer pla:
a través del caos,
donant el cop de gràcia a l’espectacle,
s’ha aixecat sobre les potes de darrera, el Sòviet del poble per a l’Economia.
Però Wilson no es rendeix, atrinxerat en el seu palau,
acciona rares molles daurades
i d’immediat s’allarga
la cadena de formacions inhumanes.
Més terribles que tancs, i que aguerrits regiments,
s’aixeca la fam, sense panxa, com cent boques,
com milions de mandíbules, surt i salta.
Devora una ciutat –que es trenca com una nou-.
Atrapa un poble –i els seus ossos se senten cruixir-.
Però a les persones, però a les persones i a les feres
se les fica a la boca de manoll en manoll, i ràpid les engoleix.
Davant d’ell, afuant l’oïda,
la marxa és oberta per la ruïna.
La fàbrica panteixa. La ruïna l’escolta.
Escolta la ruïna. Panteixa la fàbrica.
La ruïna l’estreny. La fàbrica s’esfondra.
Brandejant un rail a cada mà, ataca.
Tot s’enderroca, tot es podreix, tot es converteix, en polseguera.
Preparat! A l’atac! Treballa! Sua!
La gorja de la fam, el musell de la ruïna, estrangularem
amb el llaç fet de rails!
I quan e país començà a quedar-se sense l’alè
tallat per la fam,
aleshores, brandejant l’ariet hidràulic dels trens,
el transport es posa en marxa.
Les locomotores amb la seva barba grisa al vent,
lluiten, la fam cedeix
i els trens, curulls de blat,
començaren a passar per damunt del seu cos, menjant-se les engrunes.
Amb un udol sortit de la ràbia Woodrow,
ordena: “Anihileu-lo ràpidament”.
i envia eixams de joves guerrers.
Protegits pel llot avancen encadenats amb la pesta enfangada,
triquina rera triquina, bactèria rera bactèria.
El verí de mil microbis, duts per les potes dels polls
la sang embruten, pels cossos s’arrossegun.
Apareixeren malalties de les més inconegudes espècies:
de sobte l’home endormiscat
s’omple de taques,
s’infla i com un bolet esclata.
Llavors començaren a moure’s
vers l’arc de Sant Martí d’una farmàcia,
tot preparant garrafes de fenol,
i llatzerets, clíniques, i hospitals.
Els polls van recular, apilats en multitud,
perseguits pel foc dels canons dels microscopis.
El picamà de la desinfecció els aixafa sense parar.
Els enemics caigueren de potes enlaire.
Dempeus onejant una recepta com a bandera,
el Comissari del Poble per a la Salut hi era triomfant.
Wilson fa un gemec.
Vençudes les malalties i penúries.
Envia el seu darrer exèrcit:
l’exèrcit que enverina per les idees.
El democratisme, l’humanitarisme:
en un constant caminar isme rera isme.
No es té temps d’investigar el que ens fa falta,
de tantes filosofies, el cap en resta ple.
Com pluja de llot anaren caient els romanços.
Embruixaren amb cançons, i amb quadres van fascinar.
Els caps es mantingueren buits amb llibres sense pes,
passant d’un professor a l’altre.
La multitud va anar al seu encontre,
i davant el canó de les pistoles
el dret romà es precipità a l’abisme,
i fins i tot altres drets propis.
Als ingenus donaren gat per llebre,
amenaçant amb l’infern, seduint amb el paradís,
calbs com els genolls, peluts com les feres,
amb l’evangeli de la fe, amb supersticions de bruixeries,
alçant polseguera amb les sotanes,
es movia l’exèrcit de popes en negriblanc.
Sota la pluja dels decrets de l’allau roig
s’han escampat popes, mulahs, rabins.
Ara fabricants de miracles, a les ordres dels mortals
fan aixecar la gent d’aquest llit de mort.
En el lloc del debat sagnant
el pilar de la fe trontolla: Pere s’ha esclafat el cap en la seva pròpia catedral.
Aleshores els poetes volaren cap el cel,
per a disparar des d’allà dalt com des d’un aeroplà.
Els atragueren amb l’esquer de la prebenda per als acadèmics,
mentre esperaven que comencessin a elevar-se.
Els poetes es llençaren, caient com a pedres
sobre llur treball, avançant les plomes de les rimes!
A les “Obres Completes”, com en el cau,
els clàssics, s’hi van amagar. Però res de queixes!
En va com una lloca Gorki
els protegia, desembeinant la seva cansada autoritat.
Amb les bastides de les cames corrent quilòmetres,
amb la grua dels braços netejant els carrers,
els futuristes destruïren el passat,
llançant al vent el confetti de la cultura.
De paret a paret, donant voltes entre la polseguera,
lluitant amb l’Almirallat les rampoines del Louvre,
mentre a la baioneta-cabrestant de l’Almirallat
tot just hi pensaven les vísceres-quadres del Louvre.
La darrera escaramussa. El mateix Wilson.
Els wilsonians veuen horroritzats
el seu amo fet cendres,
ell que ha cercat el sol amb l’esquena.
Qui recorda el nom dels obscurs comandants suprems,
que van apilar victòria rera victòria?
Després d’haver ressonat la internacional Tsusima,
la vella esquadra naval fou engolida per les aigües.
Trepitjant amb les fàbriques el cadàver del passat,
el futur va començar a braolar per un trilió de xemeneies:
“Dir-se Abel o Caïm,
quina diferència hi ha?
El futur és arribat! El futur victoriós!
Ei, segles, treieu-vos el barret!”
L’horitzó rabiós cedeix el pas al sol.
I després d’haver posat l’empedrat al món,
Caïm com un geni tocà en un raig de llum,
com el pianista toca el teclat.

HISTÒRIA, EN AQUEST CAPÍTOL LA TEVA FUITA ÉS BEN CLARA.
AFAMEGADES I GEMEGANT,
LES CIUTATS VAN CEDINT EL PAS, 
I SOBRELA POLSEGUERA DE LES AVINGUDES,
COM UN SOL, SORGEIX UNA EXISTÈNCIA NOVA.

Un any amb incomptables zeros.
Una festa que no es troba en els calendaris religiosos.
Tot embanderat. Gent i cases.
Potser de la Revolució d’Octubre sigui el centè aniversari,
potser senzillament només sigui un meravellós estat d’ànim.
Llançant dirigibles sota el pendís del cel,
com trens, sobre les cobertes d’innombrables esquadres,
ondulades columnes de vianants
s’uneixen per les figures humanes.
Amb la testa grossa,
com vermella aurèola,
s’han alienat Marcians vinguts de Mart.
Un avió fa una cabriola, i desapareix de nou.
I de nou l’ocell és amagat pel sol.
I de nou volen des dels més llunyans planetes,
amb les hèlixs ventallant el sol.
Els deserts són rentats del brut musell del món,
cada tronc és com una visió de faula.
Sobre la terra de l’antic Sàhara
avui es fa la solemne celebració anyal.
Dia rera dia passaven els dies,
i de nou la negror de la nit augmentà.
Abans de poder alinear-se
ells van irrompre: “Comencem!”
“Veus d’homes, veus de feres, rugir de rius
pugen enllaçats per l’aire.
Canteu tots i tots escolteu el rèquiem solemne del món.
A vosaltres, que veniu de lluny, famolencs d’anys,
sobre el paradís d’avui trompetegeu la notícia.
A vosaltres, que dueu a l’esquena milions d’anys del passat,
que canteu, que beveu, que mengeu.
A vosaltres, dones, bressolades sota mantes d’ermini,
o que porteu sobre el cos un vestit de parracs,
o aquelles que, tot fent cua,
de sobte es desplomaven mortes a l’espera de pa.
A vosaltres, legions de criatures esprimatxades,
multituds d’adolescents deformats per la fam,
i aquells que arribaren a ser alguna cosa,
i aquells que no aconseguiren res.
A vosaltres, feres, mostrant la transparència de les costelles,
que oblidaren la pastura que menja la gent,
als que treballen, portant quelcom a algú,
fins que cauen, debilitats i vençuts.
A vosaltres, afusellats a les barricades de l’ànima,
perquè els dies d’avui puguin ésser cantats,
caçadors del futur en l’odi cec,
pintors, cantors, poetes.
A vosaltres que a través del fum i el foc,
amb la vida pendent d’un fil,
grinyolant com el ferro oxidat dels vostres cinc dits,
heu treballat, malgrat tots els infortunis.
A vosaltres, que no heu callat la glòria de la paraula,
i que heu florit cada any sense marcir en els segles,
a vosaltres, torturats per causa nostra,
glorificats sigueu,
milions d’éssers vius, forts com maons, vosaltres, els Ivans.”
La desfilada mundial es dispersà en ordre.
el dolor antic ja no enfolleix l’ànima.
Amb els anys la tristesa en la pau és orquestrada
i en cançons llançada al cel enrogit de l’albada.
Encara ressonen nombroses veus
per la mort d’algú, per al seu repòs etern.
I els homes ja en l’esplendor dels carrers
fan rodar els minuts il·luminats de joia.
Doncs bé, camina entre cançons de concòrdia.
Floreix, terra, en la collita i en la sembra!
Aquesta revolució és per a tu la més sagnant de les Ilíades!

I és la teva Odissea dels anys de fam!