EINA / L’Estat i la Revolució

EINA / L’Estat i la Revolució

Les cançons són de qui les treballa...

Lluís Gendrau

En una nació sense Estat, la cultura és el ministeri de la defensa. Amb la cultura es reivindica i protegeix la identitat i la llibertat. I com que ‘la llibertat és una llibreria’, que deia el poeta Joan Margarit, també la llibertat és una discoteca, plena de discos i repleta de cançons. Cançons que són de qui les treballa, cadascú esmolant ben bé l’Eina, i que serveixen per defensar la terra i la consciència.

Cap silenci no pot

dallar l’esclat de l’alba

Eina s’han inspirat en la doctrina marxista de Lenin per al seu segon disc conceptual, L’Estat i la Revolució. Un àlbum que comença parlant de política i rock, per deixar clar que no hi ha rock sense política, ni poesia sense política, ni periodisme sense política. El simple compromís amb la música ja és una presa de posició amb la cultura i amb la societat.

Som el que volem ser,

i cap vent no pot tórcer

la voluntat tenaç

que en nosaltres perdura

Recollint l’essència dels Inadaptats, on la comunicació, la imatge, el missatge i la música eren un tot, Eina ha elaborat un nous discurs a base de rock, punk i electrònica fonamentat en els grans pensadors de la història. Des del xinès Sun Tzu, que va escriure L’art de la guerra i ha estat una referència per a plantejar qualsevol estratègia, no només militar, fins a l’activista i revolucionari rus Lenin, autor de L’Estat i la revolució, que analitza el paper del proletariat en la transició cap a la revolució social.

I el que compta és l’esforç de cada dia

compartit tenaçment amb els qui creuen

que cada gest eixampla l’esperança,

que cap dia no es perd per als qui lluiten

Eina proposa noves referències a cada nou lliurament, a partir de la trilogia idea, força i unió, aplicada a les aules, els camps i les fàbriques. Les cançons parlen de la necessitat del canvi, amb un disc urbà, que amb un llenguatge directe tracta de la manca d’objectius vitals de la societat actual per fer remoure la consciència i sacsejar la realitat. El seu és un realisme històric que tradueix els sentiments de la gent a través d’unes cançons d’ara: des del context social a l’univers personal dels homes i les dones.

Tenim el cabàs penjat darrere la porta

i a les mans el solc que hi va deixar l’eina.

Si comptem amb els dits, ens sobra temps;

Si comptem amb diners ens manca feina.

Però encara hem de viure

i del llit estant, amb els ulls oberts,

sentim com toca la sirena.

Les cançons d’Eina no són pamflets de revolució, reclamen actitud i força. Assenyalen els que utilitzen les aparences per semblar honestos, quan en realitat volen fer passar la mentida per veritat. Són una càrrega d’esperança per a les parelles joves, amb hipoteca i feina malpagada. Apunten a aprofitar l’ocasió, i deixar de perdre el temps. I disparen contra els cadàvers que vaguen sense memòria.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I, en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora,

que tot està per fer i tot és possible.

Si el poeta és un obrer i les seves poesies són del poble, Eina són uns proletaris bandautors i les seves cançons són de la gent. Si Martí i Pol és el poeta del poble, les cançons d’Eina són de qui les canta!

[versos extrets de diversos poemes de Miquel Martí i Pol]