dimarts, 15 de febrer de 2011

EL MANIFEST DE "L'ART DE LA GUERRA



"La forma de la proposició, o millor dit, el judici, és impròpia per expressar allò concret i la veritat és concreta, així com l'especulació"

Hegel.

"La guerra és la partera de la història".

Heràclit d'Efès.

EL MANIFEST DE "L'ART DE LA GUERRA".

1-Introducció.

Per a nosaltres hauria estat molt fàcil convertir aquest manifest en un llibre d'erudits que comencés a parlar de les dificultats teòriques de L'Art de la Guerra, les seves intencions, la seva proposta teòrica sobre la guerra com l'agent total de la història, sobre la seva influència en la vella i la nova Xina, sobre el problema de a qui anava dirigit, sobre les seves relacions amb la filosofia Confuciana o Taoista, etc.

Però pensem que aquesta tasca ha de deixar-se en mans dels filòlegs, filòsofs i els historiadors, que ja han presentat importantíssims treballs sobre el famós i controvertit llibre de Sun Wu.

Però el que més ens interessa d'aquest llibre xinès són 4 qüestions, que són les que el defineixen com a un clàssic del coneixement humà:

- L'Art de la Guerra és aplicable al món actual tot i haver-se escrit fa 2300 anys.
- És el 1r llibre que teoritza sobre la inherent condició del conflicte en les relacions humanes i en les relacions dels homes amb la natura i la matèria que l'envolten. Però també ens preguntem si aquesta tesi és vàlida avui.
- Que el pensament dialèctic és la clau per entendre l'esdevenidor de la història.
- Per a les classes dirigents és i ha estat una necessitat l'exercici del poder absolut mitjançant l'ús de la coerció directa o indirecta. És a dir l'hegemonia s'aconsegueix a partit d'un estat de guerra permanent que pot ser de guerra oberta o de guerra soterrada.

Si aquests supòsits dels que partim són correctes pensem que es pot i de fet s'està recorrent a una violència física, mental, permanent i absoluta de manera indirecta mentre es fa creure des del discurs de les elits que no hi ha cap conflicte.
Aquestes 4 qüestions són la base de la nostra breu reflexió i ús invitem a que hi penseu, mitjançant aquest manifest i aquest CD. Però aquestes reflexions ens porten a una conclusió interessant i angoixant alhora, que és la següent:

Si volem que les generacions futures gaudeixin de la vida en aquest planeta, ens cal reformular totes les relacions socials,econòmiques, de domini, les relacions entre dones i homes,les relacions entre nacions, les vies de resolució dels conflictes humans i caldrà també formular unes noves relacions entre la nostra espècie i el planeta.

Si no som capaços de fer l'esforç d'entendre el món on vivim per intentar canviar-lo, la supervivència del planeta està compromesa.

Després de plantejar aquestes qüestions, l'objectiu és trobar les causes originàries del conflicte actual, que des del nostre punt de vista són:
El Neoliberalisme, la globalització i el poder de les transnacionals, que provoquen la desigualtat creixent entre les nacions, els pobles i els subjectes.

Arribats a aquest punt el nostre posicionament ens obliga a plantejar alternatives, una és el coneixement i l'altra el marxisme.

Però per aconseguir que les alternatives siguin vàlides cal que els subjectes ens plantegem que la revolució i el canvi radical és possible.

La 1a alternativa és que cada subjecte ha d'iniciar el canvi en si mateix i després en tant que ésser social ha d'exportar aquest canvi al seu entorn immediat i més endavant a un context com el del seu poble, el seu barri, la seva ciutat , la comarca i finalment a la seva nació i el món.

Nosaltres ús deixem un missatge de canvi i de resistència, ara ús toca escollir.


2- La Noció de conflicte durant la història.

La nostra voluntat com a col•lectiu és demostrar des d'una perspectiva marxista diverses consideracions sobre l'antic i fascinant llibre l'Art de la Guerra.

A partir de la lectura d'aquesta obra s'obren una sèrie d'interrogants que impliquen que tots plegats ens fem preguntes. Perquè només des de la pregunta s'han construït les alternatives socials i polítiques que han permès l'avenç de les societats durant tota la història.

No pretenem fer una reflexió erudítica i avorrida sobre L'Art de la Guerra, sinó que el que volem és proposar-vos com aquest llibre encara és vigent avui i quin ús se'n fa i es podria fer.

Per una banda com ja molts sabeu, el llibre del qual parlem, és avui en dia utilitzat i llegit pels aspirants a dirigir el món que estudien a les escoles de negocis de les universitats més elitistes del món. Per altra banda també s'ensenya a les acadèmies militars i fins i tot és un llibre d'obligada lectura per tot aquell governant que pretengui aplicar les seves polítiques.

Cal doncs preguntar-se les causes de la seva validesa. Unes causes que ens plantegen un a petita excursió per la història i també ens porten a parlar del món on vivim.

L'Art de la Guerra és possiblement l'únic tracte escrit en tota la història que articula el seu discurs a partir de la idea del conflicte, plantejant aquest com quelcom permanent i general.

Aquesta lectura filosòfica pròpia de la cultura oriental ha presidit la contradicció inicial i més important de la filosofia, que no és altra que la lluita entre el materialisme i l'idealisme. Una lluita encara no resolta, com d'altra banda tota lluita dialèctica, però que sembla que es decanta cada cop més a les corrents materialistes.

Les cultures orientals tenen molt present, ja des de els principis de la història escrita, que la natura i l'univers i l'univers són fruit del moviment, del xoc de contraris i en definitiva de que la naturalesa humana, la terra i l'univers són duals.

Així és com podem entendre que la llum té un contrari, que és la foscor, que l'aigua s'enfronta amb el foc, que la vida és cíclica i que tot està en constant dinàmica de canvi i moviment.

A partir del contacte entre les cultures orientals i el món hel•lènic, sabem que va néixer la filosofia a occident. El primer intent dels éssers humans d'entendre el món i a si mateixos a partir de l'observació dels fenòmens naturals i també d'entendre i vertebrar el jo del subjecte i també les seves societats.

Però el naixement de la filosofia a l'antiga Grècia va plantejar també la dialèctica entre les corrents filosòfiques idealistes (que defensaven la idea de que la terra i els elements naturals eren inamovibles, ja que eren creades per una consciència universal suprema) i les materialistes, que a partir de la seva inspiració en les cultures d'orient entenien molt millor que el moviment genera el canvi a partir de la matèria.

Si ens hi fixem només podem entendre el gran desenvolupament tecnològic i científic a l'antic occident si entenem la importància que la cultura hel•lènica va tenir sobre Roma i també sobre la mateixa Grècia de les "poleis".

Durant l'edat mitjana, contràriament al que molts pensen, la civilització va seguir evolucionant, tot i que la teologia va substituir a la filosofia com a principal ciència. Però el camí endegat per el pensament oriental va mantenir-se i si fugim d'una visió eurocèntrica del món observarem que les grans societats de l'època medieval són l'Imperi Bizantí i també l'Islam. Cultures on les diverses ciències i la filosofia presidien l'organització d'aquells models de societat.

Només a partir del S. XV amb el Renaixement occident va recuperar la seva posició de poder, gràcies a que el pensament teocèntric va ser substituït per l' humanisme que no era altra cosa que un retorn a la filosofia de la Grècia clàssica.

Aquesta petita i simple revisió de la història ens permet retornar a "L'Art de la Guerra", ja que aquest llibre va presidir amb les seves teories el pensament militar fins i tot occidental.

Les civilitzacions van orientar-se cap a la guerra a partir del moment en què van comprendre que la guerra era una ciència, (una art ) que el que permetia era eliminar a l'adversari i per tant aconseguir una posició hegemònica, que garantia l'estabilitat interna dins de la societat a la que pertanyia aquella elit i alhora permetia aconseguir mà d'obra esclava, nous territoris, matèries primeres, capacitat de producció de tecnologia, especialistes,etc.

El gran mèrit de l'Art de la Guerra doncs, no és altre que determinar que per aconseguir l'èxit i l'hegemonia és necessari aplicar la ciència a la guerra i alhora vertebrar una societat com si d'un exèrcit perfecte es tractés. La guerra és doncs entesa com a Guerra total i permanent i la voluntat del dirigent és dominar l'aparent "caos" que genera el moviment constant, la guerra constant, la repressió constant contra la pròpia població. Tot el que té a veure, no només amb els professionals de la guerra, passa a estar al servei del dirigent per tal de que la guerra sigui planificada fins a l'últim detall, per tal que aquesta sigui exitosa.

Però la guerra és entesa com a permanent, ja que fins i tot en temps d'aparent pau, els muscles de l'aparell militar no poden relaxar-se, d'aquí que les poblacions siguin permanentment dominades per les classes o castes dirigents. Com deien els Romans "Si vis pacem para bellum".

La guerra és doncs també de natura dual i relativa, és a dir, dialèctica. És interior i exterior, és oberta o soterrada i sobretot és científica.

Però allò que converteix L'Art de la Guerra en un llibre fosc i terrible, no és el descobriment que fa de les tècniques i l'estratègia que porten a la victòria, o del fet que cal organitzar una societat a partir del principi rector de la guerra, o fins i tot que el conflicte és permanent necessari.

Allò que fa terrible L'Art de la Guerra són dues qüestions. Per una banda, el fet que el coneixement de l'art ha de ser restringit a les elits dirigents, que aquests coneixements han de quedar dins del palau imperial o reial, és a dir, ens descobreix que el coneixement és poder i per tant, que aquest mai s'ha de compartir.

I per altra banda que l'elit ha desenvolupat els mecanismes per una societat on l'elit dirigent ha perfeccionat i tecnificat els mecanismes de control intern de les classes explotades.

Davant d'aquestes dues qüestions ens trobem amb un tractat que està presidit per la voluntat de poder, una voluntat que gira entorn del domini. El domini i l'explotació. Dos conceptes que naixen segons semblen concloure els arqueòlegs i historiadors, a partir de les restes materials, durant l'Epipaleolític Mesolític o inicis del Neolític. Moment de la Prehistòria on s'estableixen les primeres diferències de classe.

Així doncs amb L'Art de la Guerra comencem a detectar la introducció d'elements que indiquen els trets propis d'unes societats complexes, determinades a partir de la diferència de classe, el monopoli del coneixement, la tecnificació dels mecanismes de control social i militar i també en la propietat privada, que és un dels elements determinants alhora de definir qui pertany a l'elit i qui és un esclau.

Durant el S.XV de la nostra era aquests conceptes es mantindran i en certa manera es desenvoluparan ja que el règim de producció començarà a l'Europa occidental a articular canvis que posteriorment desenvoluparan la gènesi del sistema capitalista. Que té en el mercantilisme del S.XVI el seu precedent i precursor.

A occident observem com amb la recuperació de l'antropocentrisme la religió i la ciència inicien el seu matrimoni. La raó del qual és que la religió ha exercit gràcies a la imatge d'un Déu venjatiu i inquisidor, el poder i el domini sobre les masses durant més de deu segles. Així l'alt clergat es converteix en una classe dirigent encarregada de vetllar per la protecció del coneixement, que és com havia determinat L'Art de la Guerra, la principal base del poder.

És a partir del S. XVI quan observem ja definitivament que la violència i la guerra s'han consolidat. Aquesta dada la veiem clarament tan pel nombre de conflictes, com pel descobriment de ginys que fan de la guerra quelcom més sistemàtic i destructor (la pólvora, les armes de foc,etc).

Però les normes de joc essencialment no havien canviat. És per aquesta raó que serà Maquiavel el primer pensador modern que farà un tractat sobre L'Art de la Guerra, que també utilitzarà per il•lustrar les seves tesis sobre el seu impressionant estudi sobre la política. 

El que Maquiavel entén gràcies a L'Art de la Guerra, no és res més que la política és també una forma de guerra. Una guerra i conflicte permanent, però de baixa intensitat, és a dir, que el nombre de morts és molt baix i que en realitat no hi ha un enfrontament militar obert. Sobretot gràcies a que l'estat exerceix un control màxim sobre la població gràcies al monopoli de la violència que té l'obligació d'exercir.

Les consideracions de l'època moderna van seguir evolucionant gràcies a la formació dels estats centralistes i la unificació del poder en mans de l'estat que va passar a exercir cada cop més funcions i a intervenir més en les funcions de la cosa pública. Calia en realitat un sistema de recaptació d'impostos fort que garantís que l'estat tenia diners per desenvolupar les seves tasques i créixer i per altra banda era necessari que es poguessin finançar les aventures colonials i les guerres entre les potències europees en territori europeu.

Aquest ordre de les coses va veure's alterat per la Revolució Francesa i per la Revolució Americana, que acaben amb l'Antic Règim i donen pas al que entenem com a història contemporània.

Els elements més importants que determinen el canvi de Règim són el fracàs de la Monarquia Absoluta com a forma de govern i l'aparició de la Burgesia Urbana com a nou actor en el que ja podem determinar definitivament com un escenari marcat per la lluita de classes.

Per fi el mercantilisme es sistematitza com a mode de producció i d'altra banda comencen ja els canvis tècnic necessaris per l'aparició de la Revolució industrial. 

D'altra banda en el terreny polític és on es produeixen els canvis més significatius, però també, després de les guerres Napoleòniques, l'escenari del conflicte passa a ser el de les colònies i pràcticament a Europa no hi haurà guerres fins a la 1a. Guerra mundial.

Però l'escenari militar pateix un gir, ja que per una banda comencen a formar-se amb Napoleó els exèrcits passen a ser formats per tropa no professional ja que els exèrcits professionals moderns resultaven cars i amb la nova forma de guerra es necessitava més personal, perquè la guerra era més sagnant i dura, perquè s'havia ja sistematitzat definitivament.

És en aquest moment en el qual apareixen els grans teòrics contemporanis occidentals de la Guerra.

El S. XVIII permet una nova generació de pensadors i teòrics de la guerra. Són Napoleó, Von Clausevitz, Mehtermick o Bismark.

La diferència fonamental entre aquests teòrics i L'Art de la Guerra és que aquests han llegit el gran llibre de Sunzi, però plantegen la guerra com a un fet aïllat. Encara que segueixen organitzant els seus estats en funció de l'estat d'alerta permanent i de la guerra total.

Però hi ha un fet determinant que planteja la gran contradicció i dialèctica de l'època contemporània fins avui:

Al S.XIX amb el naixement del mode de Producció Capitalista a G.B. i després a tota Europa es consolida ja definitivament un nou tipus de guerra, LA LLUITA DE CLASSES.

Després dels grans descobriments de Hegel i Kant en el camp de la Filosofia de l'Estat i el Dret i el seu intent, d'altra banda fallit, de reconciliar l'Idealisme i el Materialisme, apareix el 3r príncep de la Filosofia: Karl Marx.

Kant i Hegel creen una filosofia on l'Estat substitueix Déu però també perfeccionen l'escola il•lustrada francesa de Rousseau, Voltaire i Montesquieu. En aquest sentit han establert les bases pel predomini econòmic de la burgesia alemanya, però no li han donat cap mena d'argument polític per a prendre el poder. Cosa que sí havia succeït a França i als països anglosaxons com G.B i els EEUU, que al S.XIX passa a ser la nova potència emergent.

Però fins ara no hem parlat dels mestres de la filosofia anglosaxona i que són els autors intel•lectuals de les bases de l'ètica capitalista. Locke i Humme són els antecedents dels economistes A. Smith i D. Ricardo, en tant que determinen la figura del subjecte polític i del subjecte econòmic.

El burgès de la cultura protestant no pensa en termes d'Estat o de Contracte Social, sinó que pensa en termes individuals. Gràcies a aquests filòsofs el burgès creu que viu en societat perquè no queda més remei, i d'altra banda els seus drets no li són atorgats per l'estat o per la seva condició de ciutadà, sinó que els seus drets els guanya a partir de la seva capacitat en fer negocis, en la seva herència i/o en la seva relació individual amb el mercat capitalista.

És per tots aquests arguments que el capitalisme triomfa als països anglosaxons i d'altra banda encara avui és on més s'ha desenvolupat.

Gràcies al luteranisme i a les aportacions de la Revolució de Crownwell als S.XVI i XVII, en certa manera un dictador feixista "avant lettre", la moral protestant permet assentar les bases del capitalisme al S.XIX.

Després del fracàs Napoleònic s'imposa el 1r sistema de seguretat europea, "La Santa Aliança" que implica l'esfondrament de l'Imperi Hispànic, la debilitació de França en el panorama europeu i l'ascensió definitiva de G. B. com a potència hegemònica, mentre l'Antic Règim es manté a Rússia, l'imperi Austro Hongarès i Prússia, permetent aquesta que en el terreny econòmic es desenvolupi el capitalisme, cosa que no passarà a Rússia. 

Però tot i l'aparent pau que durarà fins al S.XX. la Guerra continua i és una Guerra a dos nivells. 

Per una banda es desenvolupa una guerra colonial, on els grans imperis europeus es disputen l'Àfrica, Àsia i Amèrica, de les quals obtenen les matèries primeres que les seves indústries necessiten. Els exèrcits europeus es llencen a la guerra total a aquests continents, que ja havien patit l'esquilmació de les seves poblacions i recursos per part de l'Imperi hispànic i Portuguès. Però que ara veuen com amb uns exèrcits més moderns i tecnificats i amb un exèrcit de funcionaris i colons, l'opressió que pateixen es converteix en quelcom terrible, ja de manera definitiva. A més cal dir que les nacions del que després es dirà el 3r Món, formen part del mercat. Ja que les seves poblacions comencen a consumir les matèries manufacturades provinents del 1r Món.

Per altra banda i aquest fet és molt important, les societats occidentals veuen com neix El Proletariat. Aquesta classe filla del capitalisme i de la industrialització és la 2a víctima d'aquest, són l'exèrcit dels sense drets, dels que el seu sou només els permet menjar i viure en unes condicions infrahumanes, són els sense dret, senzillament perquè no són ni burgesos, ni propietaris, ni nobles, ni funcionaris.

Són també els que engrossen les files dels exèrcits colonials imperialistes i la seva esperança de vida no excedeix dels quaranta cinc anys. 

Aquesta massa de gent sense drets es converteix en una massa víctima de totes les explotacions possibles i per aquesta raó, tot i les dificultats que té alhora d'organitzar-se durant el S. XIX comença a pensar i actuar contra aquells que els oprimeixen.

Però gràcies a Marx i el Socialisme Científic, la seva gran aportació teòrica el proletariat adquireix un grau de consciència cada cop més gran i es va convertint en un contrapoder, que comença a qüestionar la força del sistema capitalista i els seus pilars.

Com podem observar, el gran filòsof alemany defineix en el Materialisme Històric i el Materialisme Dialèctic que "El motor de la història és la lluita de classes". És a dir la noció del conflicte i de la guerra social queda definida. No és que durant la història no hi hagués hagut conflicte social, sinó que els seus protagonistes no tenien una resposta política i filosòfica alternativa a l'ordre de l'explotació que les classes dirigents els imposaven.

Amb el Socialisme científic les classes subalternes tenen un programa dirigit en dues direccions que progressivament s'aniran allunyant. L'alternativa obertament revolucionària o l'entrada en els òrgans del sistema per tal d'aconseguir els drets que els eren negats.

És en aquest moment quan s'inicia una nova guerra, però aquest cop la guerra és entre classes i lògicament els estats burgesos o absolutistes destinen a les seves policies i exèrcits a reprimir sistemàticament als camperols sense terra i al proletariat.

Quins principis apliquen els polítics i generals de l'Europa del S.XIX?

Són els principis de L'Art de la Guerra, una organització de control intern perfeccionada i total, una propaganda política i religiosa que sovint dividirà al moviment obrer i també com no la concessió de certs drets als obrers per tal de dividir i confondre.

Darrera d'aquests processos observem un altre tret característic del llibre del qual tractem, que no és altre que el que Nietzche va definir com "La Voluntat de Poder". Allò que presidirà les relacions i la lluita entre les classes fins a la 1a meitat del S.XX és la fonamental Voluntat de Poder" que manifesta i estimula a les classes dirigents.

Les Classes Dirigents comencen a fabricar un coneixement propi i exclusiu d'aquestes que determina les maneres de governar, que no són altra cosa que el Domini.

Un Domini que s'exerceix de manera directa i indirecta sobre els explotats. Es segueixen les normes escrites per Sunzi. Lògicament però, amb les aportacions dels filòsofs i científics posteriors, però les normes del poder ja s'han establert i s'han convertit en un codi on preval el domini del coneixement.

No és difícil d'entendre que de totes les Revolucions obreres que es començaran a desenvolupar durant la 2a meitat del S.XIX i 1a del S.XX, només la Revolució Soviètica triomfi. No és difícil ja que és precisament Rússia qui ha descuidat més el desenvolupament econòmic, polític i social del seu sistema. Ja que el règim Tsarista no havia evolucionat al mateix ritme que la resta de poders europeus alhora de perfeccionar els mètodes de control i dominació indirectes.

També però cal destacar que els Tsars van tenir a uns enemics intel•ligents i poderosos, com eren els membres del Partit Bolxevic, els quals, (la majoria fills de la burgesia Russa) havien estat iniciats en el domini del coneixement i en l'art de governar.

De fet Lenin planteja a les seves "Tesis d'Abril" un element molt important que no és altre que la demostració de que és vàlid per al proletariat exercir la Voluntat de Poder fins a les darreres conseqüències. Ja que només des del poder el proletariat i els camperols sense terres podran viure en una societat més justa i igualitària.

D'aquí que el màxim interès de Lenin sigui la conquesta del poder a qualsevol preu, tot i que el proletariat era a l'any 1917 una classe minoritària a Rússia.

A Lenin i per extensió al Partit Bolxevic allò que més l'interessarà de Marx serà "La Dictadura del Proletariat", concepte que Marx no considerava un dels elements més importants de la seva filosofia.

El Marxisme Leninisme com a filosofia de l'Estat Soviètic, provoca un gir històric sense precedents des de la Revolució Francesa, ja que per fi, una nova classe en ascens pren el control dels mecanismes de l'Estat i situa l'eix del debat polític en la necessitat d'assumir el poder.

El Poder és al S. XX el concepte determinant del discurs. D'aquí que per aturar la influència de la Revolució Soviètica el Sistema Capitalista, la seva Burgesia i els seus aparells de repressió determinin que cal obrir la porta al Feixisme per tal d'aturar l'expansió del model socialista soviètic. 

Tal com va dir el teòric nazi Karl Schmith era necessari crear una dialèctica entre el Nazisme com a força purificadora enfront de l'enemic, un enemic intern que havia de ser destruït i que tenia lògicament en la Lliga d'Espartac dirigida per Karl Liebnecht i Rosa de Luxemburg a dos dirigents capaços que ja havien organitzat la primera fase d'un moviment Revolucionari Soviètic a Alemanya.

No és casualitat que a Itàlia, a Alemanya i a Espanya els moviments revolucionaris fossin esclafats pel feixisme. Aquests països havien passat després de la 1a Guerra mundial una crisi econòmica terrible i eren les nacions on els moviments anarquista i comunista estaven en disposició de prendre el poder.

Per aquesta raó el gran capital monopolístic europeu va entendre que era el moment del Feixisme, anomenat per B. Bretch com "la fase histèrica del capitalisme". Calia esclafar a l'enemic intern sense contemplacions i preparar a Europa i als EEUU per la 2a Guerra Mundial, per tal de superar les contradiccions intrínseques del Capitalisme, que s'havien manifestat clarament amb el "Crack" de la Borsa de Nova York de 1929. 

La Guerra i el Poder tornen a estar de nou i obertament sobre l'agenda política dels anys trenta i quaranta del S.XX.

La 1a guerra Mundial havia permès dirimir qui continuaria dominant les colònies i havia aclarit el mapa d'Europa, on els vells estats absolutistes (Imperi Turc, Alemanya, Imperi Austro Hongarès i Rússia) havien estat enterrats, però aquesta guerra havia deixat una qüestió fonamental per aclarir.

La qüestió del paper de la classe obrera en el model democràtic burgès que G.B. i els EEUU havien exportat a les nacions vençudes.

L'URSS començava a ser un gegant que feia por i per altra banda les democràcies europees burgeses no eren capaces d'aturar la crisi econòmica, ni els moviments revolucionaris.

Per el gran poder capitalista (les societats monopolistes, els càrtels, els Trusts i les 1es transnacionals) era necessari aturar el socialisme fos com fos i alhora era necessari crear l'escenari d'una guerra mundial per aturar la crisi econòmica provocada pel "Crack" del 1929.

A partir de la falsa democràcia o del totalitarisme feixista calia posar setge a l'URSS, que ara era la gran amenaça i calia reactivar l'economia dels països occidentals, reenfocant de nou les seves economies. L'economia de guerra havia de substituir a l'economia de bens de consum que s'havia imposat gràcies a l'extraordinari desenvolupament de les indústries nord americana i britànica. 

Les Revolucions a Itàlia, Espanya i Alemanya van ser aixafades implacablement pels règims feixistes per una raó lògica, que no era altra que la maduresa dels seus diversos moviments obrers.

En canvi els mètodes utilitzats a la resta de democràcies occidentals van ser més sibil•lins. Als EUA el pistolerisme i la persecució policial ja van fer la feina, a França el mateix govern socialdemòcrata de Leon Blum va aturar als comunistes i amb les seves polítiques va assentar les bases per l'adveniment del col•laboracionisme del règim de Vichy, mentre que a G.B. tot va ser més senzill, ja que només fou necessari que els Laboristes i les seves Trade Unions fossin acceptades dintre de l'escenari polític.

El Poder econòmic, el Gran Capital, tal com havia predit Marx havia substituït al poder polític.

El Capitalisme havia après a convertir allò material en aire i havia convertit l'escenari polític en un gran teatre dominat i dirigit pel poder econòmic. Un gran Capital que iniciava la seva darrera fase de desenvolupament, la fase superior del capitalisme.

Amb l'inici de la 2a Guerra Mundial, Europa deixa definitivament el seu paper central dins del capitalisme mundial. Seran els EEUU i les seves doctrines Neo imperialistes les que s'aniran imposant en el terreny militar, econòmic i polític.

A partir del gran pacte social proposat per F.D. Rosevelt, els EEUU aniran generant com a ideologia "l'Americanisme" que a partir de la post guerra i gràcies a la seva potència econòmica anirà consolidant als EEUU com a potència imperial.

L'URSS tot i la seva victòria i els seus grans esforços durant la guerra, havia quedat massa debilitada i l'experiència traumàtica de la guerra i les dues bombes atòmiques llençades pels EEUU al Japó, havien deixat clar que una nova era començava.

La fi de la 2a Guerra Mundial i la posterior guerra freda s'emmarquen a partir de tres elements fonamentals.

Per una banda el tercer món aprofita la debilitat de les velles potències colonials per fugir del seu jou mitjançant processos d'alliberament nacional. Processos diversos que tenen en la Xina i l'Índia els seus dos grans paradigmes.

Per altra banda occident accepta feliçment el model de democràcia a l'americana gràcies al Pla Marshall imposat pels EEUU.

I finalment l'URSS va abandonant les seves tesis més revolucionàries i intenta fer front als EEUU a partir de la creació d'un sistema d'àrees d'influència de les quals ella és el centre.

Són uns anys de prosperitat a Europa Occidental perquè als EEUU els interessa aturar el socialisme i l'URSS. A partir d'un model econòmic basat en una forta intervenció de l'Estat. El que en economia s'entén per Economia Social de Mercat o Keynessianisme. Un model que en canvi els EEUU no implementen en la seva economia que opta per un model neo lliberal.

Però la Guerra continua essent el marc vertebrador de tot plegat, ja que durant el període que transcorre entre 1946 a 1989 es desenvolupa una "Guerra Freda" terrible entre l'URSS i els EEUU, que com una olla a pressió registra poques víctimes a Europa i els EEUU, però en canvi s'acarnissa amb els pobles del tercer món.

Els EEUU enfoquen, com l'antiga República Romana, la seva indústria cap el desenvolupament d'una economia militar que es desenvolupa i s'autoalimenta a partir dels conflictes del 3r món. La Guerra Ferda és l'etapa de la història on més guerres i conflictes es desenvolupen amb un cost terrible de vides humanes i de pobresa al tercer món.

El neo colonialisme i "La doctrina de contenció del comunisme" del president Truman, no són res més que una trampa mortal per als pobles del 3r món. Una trampa on es veurà arrossegada l'URSS que ha de desenvolupar també la seva indústria militar per donar suport als seus aliats del 3r món mentre que ha de protegir-se de l'amenaça nuclear nord americana.

És en aquest període on els EEUU es van sentir més amenaçats, ja que la Xina i el pensament del President Mao, van fer recuperar la il•lusió del moviment comunista internacional.

Mao va descobrir que la Guerra ja no era entre est i oest, sinó que ho era entre nord i sud, ja que considerava que l'URSS al renunciar a una societat sense classes i als elements més radicals del marxisme, havia copiat el model nord americà amb l'única diferència de que a l'URSS l'economia la regia l'estat i als EEUU la regia el capital privat.

Mao i la nova Xina que s'estava gestant, van començar a desenvolupar un marxisme basat en les essències i la Xina va crear les bases per convertir-se en la superpotència que és avui. Tot i que el model d'un país dos sistemes de Deng Xiao Ping faria tornar a Mao a la tomba si veiés la Xina actual.

Mao va prohibir durant la seva Revolució Cultural L'Art de la Guerra, ja que acusava a aquest text de ser el causant de l'esclavitud que el poble xinès va patir durant l'imperi i posteriorment durant el període de la Guerra de l'Opi, causada per G.B. per enterrar les antigues restes de l'Imperi, un Imperi Xinès basat en la filosofia de Confuci.

El Maoisme era la nova ideologia de moda a Àsia i tot i la influència Soviètica, el 3r món va començar expulsar el vapor que generaven les inèrcies de la Guerra Freda.

Però a partir dels anys 60 del S.XX el Neo Colonialisme practicat pels EEUU va començar a donar els seus fruits, perquè les nacions del 3r.món van acabar dessagnades a causa de les guerres d'alliberament nacional, de les guerres amb els seus veïns i també com no, de les guerres civils alimentades sempre per Washington. Guerres que enfrontaven a les velles elits imposades per les antigues potències colonials i els pobles d'aquestes nacions.

El Capitalisme i les classes dirigents dels EEUU van descobrir amb "La Crisi del Petroli", que aparentment els perjudicava, un nou sistema per controlar el desenvolupament dels països del 3r Món i les economies occidentals.

Richard Nixon gràcies a l'hàbil i maquiavèl•lica política dissenyada per H. Kissinger va fer les reformes neo lliberals que s'havien d'exportar a Europa.

Nixon va basar la seva política en un militarisme agressiu, alhora que creava una imitació de la Santa Aliança, en el sentit que reduïa les tensions amb l'URSS, obria la Xina de Mao al món i per a Europa Occidental reservava el paquet de mesures econòmiques que s'imposarien per acabar amb l'Economia Social de Mercat.
Calia exportar a Europa el model Neoliberal i deixar de subsidiar-la econòmicament, ja que el petroli s'havia disparat i els EEUU ja no tenien interès en una Europa forta. 

Nixon sabia que l'URSS també patia els efectes de la crisi del petroli tot i ser productor de cru, ja que havia d'exportar alta tecnologia que havia d'importar sobretot del Japó.

Per aquest motiu Nixon va dissenyar una política agressiva perquè l'URSS i la Xina destinessin ingents recursos, dels quals anaven escassos, per ajudar a les nacions que els EEUU agredien.

A Amèrica llatina Nixon va acabar amb el Xile d'Allende i va patrocinar les dictadures de Paraguai, Uruguai, Guatemala, Argentina, El Salvador, etc. Així aturava la influència de la Revolució Cubana i el Castro Guevarisme.

Però allà on Nixon va triomfar definitivament va ser en la creació d'un model econòmic basat en el terror. 

La Classe Obrera va anar desapareixent perquè les fàbriques tancaven, va apostar per unes economies basades en el sector serveis, on els treballadors serien legions de subjectes prescindibles perquè no necessitaven coneixements específics per realitzar les seves tasques.

Les indústries contaminants van ser exportades al 3r Món i a més va provocar, mitjançant Israel la desestabilització del Món Àrab, maniobra amb la qual va aconseguir que el petroli baixés i l'OPEP s'autodestruís.

Finalment Nixon va concentrar el poder econòmic mundial imposant el patró dolar definitivament i imposant que el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial seguissin les polítiques que havia imposat Washington al dictat.

Nixon i Kissinger com dos aprenents de bruixot han determinat la fi del S.XX, alhora que van estar capaços de preparar al Capitalisme per la seva fase actual, l'Era Post Industrial.


2-El model actual i com es desenvolupa "L'Art de la Guerra".

El seu model ha estat el que ha presidit el moment històric que vivim després de la caiguda del camp socialista.

L'economia avui és una guerra total i la lluita de classes i la destrucció ecològica són tant totals que ningú pot ja garantir la supervivència del planeta.

El pensament únic fa que ningú pugui dissentir dins el marc de les suposades democràcies que cada cop recorden més als estats feixistes. Dels quals només es diferencien en el fet de que impera un bipartidisme que ofega els debats ideològics de fons.

La política oficial és un teatre. Les eleccions es guanyen o es perden no en funció de programes, sinó a partir de la comèdia on el polític assumeix un paper segons les seves necessitats.

Al 1r món les masses d'immigrants sustenten les economies però tornen a repetir-se els brots de xenofòbia, ja que es torna a caure en la política de l'enemic intern.

Els Estats creen una massa de gent desclassada, només preocupada per la seva supervivència diària i el model de desenvolupament es mostra insostenible.

L'incidència de l'ús i abús de les drogues, l'augment dels suïcidis, l'alienació social i l'individualisme extrem dels subjectes, ens recorda a la guerra total plantejada a L'Art de la Guerra, on tot està planificat perquè tot sembli aparentment un "Caos", quan en realitat tot està ordenat i presidit per les regles establertes per un poder econòmic que ningú coneix i mou els fils.

La Guerra en el seu estat més pur i total. Fins i tot els teòrics neoliberals parlen de què cal entendre que l'economia està per sobre de tot. Frase de Marx que ha passat de ser el filòsof més odiat de la història pel poder, a ser habitualment citat pels que ara ocupen el poder.

La filosofia de l'odi i de la Guerra presideix totes les relacions humanes en un capitalisme desbocat i sense control. Actualment el planeta i els seus habitants es divideixen en un 80% de la població per sota dels mínims per subsistir, mentre que només un 20% de la població mundial té accés al consum.

Però el més inquietant és que aquest ordre de les coses ha estat dissenyat i fabricat sense cap mena de consideració ètica i els ciutadans del 1r món en som còmplices.

Som còmplices perquè acceptem tot allò que directa o indirectament se'ns imposa, som còmplices perquè en nom d'una hipoteca o d'un cotxe, estem disposats a acatar el que sigui, tot i que col•lectivament sabem que el model en el que vivim s'esgota.

Estem practicant una fugida endavant que condueix a la destrucció de la vida al planeta terra i que ha col•lapsat el 3r món, que s'ha convertit en l'abocador del món desenvolupat i en el principal escenari de destrucció que mai s'havia produït al llarg de la història.

Tal com veureu en el CD potser aquest segle serà el segle de la Xina, que a pesar de les contradiccions i d'un desenvolupament brutal i salvatge, ha aconseguit un model de desenvolupament que l'ha convertit en el competidor del 3r món més fort en relació als EEUU.

D'altra banda el model imperial nord americà, basat en la República Romana s'enfonsa per moments i no sembla que els EEUU puguin mantenir la seva posició de domini, ja que la seva economia s'està desaccelerant i s'ha implicat en tant fronts, que ha provocat que el seu exèrcit ja no pugui afrontar reptes com l'Integrisme Islàmic, que basa la seva resistència en la "Guerra Irregular".

Sense cap mena de dubte la lluita de classes, tal com l'havia definit Marx segueix, encara que a causa de l'acceleració dels ritmes del Capitalisme Globalitzat, ha mudat i ha passat a tenir una escala global. Com Mao va intuir ,la lluita avarca l'enfrontament entre països pobres i països rics, cosa que ha desplaçat l'eix de la guerra entre classes, ja que el conflicte ja no només inclou als vells protagonistes que integraven una societat concreta, sinó que a l'era post industrial avarca als pobles, que en certa manera, s'articulen com a classe.

Aquesta nova situació implica que la Guerra sigui més aguda, generalitzada i total. Les tesis del Che Guevara sobre la necessitat de crear 100 vietnams són avui més vigents que mai.

Però el principal problema és que el 3r món es troba avui més que mai, mancat de cervells i mancat dels mínims que haurien de permetre un renaixement de les idees progressistes basades en la Igualtat, la Justícia i la Socialització dels mitjans de producció i el saber.

Només a l'Amèrica Llatina sembla que es donen les condicions de desenvolupament mínimes perquè sigui possible un replantejament dels models de desenvolupament, ja que aquests països han protagonitzat unes lluites en els darrers 50 anys del S. XX que els han permès construir un model que podria quallar, sempre i quan els crits de sirena de la socialdemocràcia no provoquin una involució cap a un Neoliberalisme de "Rostre humà", si és que això és possible.

Al 1r món la situació no és gens prometedora. L'onada Neoconservadora ha envaït ja la bella Europa, on elements com en Sarkozy o Berlusconni s'entesten en crear models socials corporatius encoberts, mentre que els partits socialdemòcrates, els fan el joc. Ja que per una banda la 3a Via de Tony Blair és Neoliberal per si mateixa i el model de l'Economia Social de Mercat va ser enterrat en el mateix moment que el camp socialista va desaparèixer.

Un fet lògic, ja que els EEUU no anaven a subvencionar l'economia de l'Europa occidental, ara que l'enemic havia deixat d'existir.

La Crisi de l'Esquerra a Europa és tant evident que només cal analitzar el discurs demagògic d'aquesta i veure com els programes econòmics de la dreta i l'esquerra es confonen.

Cosa d'altra banda normal, ja que les normes del xoc polític són dictades per les grans Transnacionals i els socialdemòcrates s'han acomodat molt bé al joc polític actual.

El 1r Món viu en el que ara s'anomena el model de la democràcia dels propietaris, anomenada en termes genèrics societat civil.

Aquesta societat civil la formen els que tenen accés al consum i per tant paguen hipoteca, cotxe, van de vacances i reclamen i marquen, per mitjà de la premsa, l'Agenda Política dels Països. Molts són "mil euristes", però el seu somni, no és altre que millorar socialment. Són els Propietaris. Per sobre d'ells estan les classes altes, que han blindat els seus privilegis de tal manera que qualsevol que gosi qüestionar-los és titllat de "comunista", "Terrorista" o en el cas de l'Estat Espanyol de "separatista". 

Així l'electorat és un electorat conservador perquè té por a perdre els seus grans o petits privilegis. Es tendeix al bipartidisme i a la dretització i empobriment del pensament col•lectiu i es focalitza el discurs entorn de l'ordre.

L'immigrant, el marginat, l'aturat, el jove, els vells, són vistos, sinó són rics, com una càrrega o l'enemic intern que cal controlar i destruir. Però en realitat l'explotació de la mà d'obra immigrant i dels joves de la classe obrera i dels antics obrers que ara viuen en un estat en precari permanent, ha estat la que ha generat la riquesa de les enormes plusvàlues que ha aconseguit el gran capital Europeu en els darrers 15 anys. 

Però aquesta gran massa d'explotats no vota, ja que no sent cap mena d'interès per la pel•lícula, ja que aquesta no va amb ells. Si a més de tot això estudiem les estructures socials dels marginats del 1r món, observem que les taxes de consum de drogues, la incidència de malalties mentals, el nombre d'accidents laborals són molt més altes que en els altres segments de la població. Mentre que l'esperança de vida és molt més baixa que la de la població situada entre les classes poderoses i aquesta classe de marginats, d'altra banda cada cop més nombrosa.

Per aquestes raons la política a occident és una guerra total entre líders i ofertes i contraofertes perquè el client compri, és a dir voti una opció o l'altra, segons quina sigui la proposta que més l'interessa a immediat termini.

D'aquesta manera la democràcia es torna censatària de manera encoberta i d'altra banda, té cada cop més a veure amb el model de l'Atenes Clàssica, on només votava el 10% de la població, ja que els Metecs (els no Atenencs no votaven), així com tampoc les dones, ni aquells que no eren senyors amb propietats.

No ús recorda tot plegat a alguna cosa?.

Arribats a aquest punt la qüestió fonamental és que hauria de ser necessari que ens plantegéssim les alternatives a aquest model econòmic, polític i social.

Les alternatives passen per l'estudi, per la voluntat de poder per forçar un canvi revolucionari a nivell individual, començant per la presa de consciència del moment històric i del nostre paper com a subjectes. És també un procés en el qual tenim l'obligació d'estendre el nostre discurs a partir de "la Praxi", és a dir, de l'acció transformadora de la realitat que el subjecte només pot fer col•lectivament.

És molt important recuperar el pensament en profunditat del qual som fills. Som fills de la història i en certa manera som fills del coneixement que les generacions passades han desenvolupat. Per aquest motiu hem de deixar de pensar en termes de present etern, un pensament propi de la societat en la que vivim i hem de començar a donar sentit al futur i d'aspirar ha exercir amb la nostra acció diària, la capacitat de crear un món millor pels nostres fills.

Hem après que tots els sistemes econòmics, socials i polítics es regeixen per mètodes coercitius, i que cap sistema ha desenvolupat una societat perfecta.

Potser perquè fins i tot la ment humana es regeix per uns mecanismes complexos i dialèctics que també es mouen entre el conscient i l'inconscient. 

Potser per aquesta raó necessitem també autodestruir-nos, ja que som fills de les contradiccions que la cultura ens imposa. La cultura tal com va dir Freud, és el malestar, que no la malaltia, que pateixen els éssers humans i que ha presidit l'esdevenidor d'aquests, però alhora la cultura ha estat l'agent més eficient de la raça humana per evitar la seva autodestrucció, com a mínim fins avui. 
Cal que els subjectes ens exigim donar el millor de nosaltres mateixos en favor de la humanitat i sobretot en favor dels que més pateixen.

La nostra obligació com a éssers humans és crear un sistema basat en el socialisme. Ja n'hi ha prou d'acceptar i de resignar-se a l'alienació. Ningú pot ni ha de considerar-se superior a un altre ésser per raons d'herència, d'estudis o de lloc de treball.

Només un sistema basat en la igualtat farà possible la prosperitat i uns mínims de benestar per a tots els éssers humans.

Un benestar que estarà fet a partir del dret a l'accés al coneixement, a la capacitat de cada subjecte per desenvolupar les seves capacitats i de tenir assegurades les seves necessitats.

Cada ésser humà tindrà una alimentació, una educació, una sanitat, un treball i una vellesa dignes. La prosperitat no es basarà en el consum d'articles, sinó en el desenvolupament de les capacitats del subjecte.

Cal veure com la riquesa i la tecnologia actuals permeten aquest desenvolupament. Que aquesta proposta és científica i no es basa en cap utopia.

Aquesta és la proposta que Marx va formular als seus Manuscrits i és la declaració més important de l'humanisme que s'ha fet en els darrers dos segles.

Ningú pot aturar el camí de la història encara que mai el capitalisme havia semblat estar més segur. Però en realitat les crisis dels models de producció i les seves implosions s'han produït quan aquell sistema presumia de sentir-se més segur.

La humanitat serà Marxista o no serà, perquè el sistema capitalista ha acceptat que prefereix l'extinció abans que l'acceptació de que no és vàlid.

El gran Leviatan que és el sistema capitalista és un gran monstre que ha anat creixent i mutant, però ha absorbit tanta energia que ja no pot créixer més, ja que ha esgotat les seves fonts d'aliment i viu en un gran llac on ja no queda res que l'alimenti. Només li queda la porqueria que ha generat i que al menjar-se-la l'enverina.

Aquesta és la realitat del gran tigre, que però té dents atòmics. Per aturar al monstre el que sense cap dubte cal fer és ajudar-lo al seu propi enverinament. Com?.
A partir d'una consciència absoluta, a partir de la insubmissió total a les seves doctrines i polítiques, aplicant la pràctica a partir de l'estudi. Essent contínuament dialèctic, desconfiat amb els seus missatges i plantejant-li sempre tot el contrari a allò que el sistema proposa.

D'aquí que haguem escollit L'Art de la Guerra per expressar les tàctiques i estratègies que necessitem per combatre al sistema capitalista i als imperialismes.

El combat ha de ser com també el va plantejar el Che a La Guerra de Guerrilles, perquè "el revolucionari no és un ésser normal" i perquè "el guerriller és el jesuïta de la guerra".

I recordeu, tots aquells que sou éssers conscients, que estem en guerra i que aquesta guerra ha estat declarada a tots aquells que actuem de manera diferent a allò que el sistema espera de nosaltres, o senzillament a aquells que som éssers prescindibles, senzillament perquè no som consumidors ni creiem en cap dels valors de la societat on vivim.

Per tot això hem de pensar al nivell de Gramsci, hem de ser capaços de lluitar per l'hegemonia ideològica a partir de la conquesta de la cultura.

La cultura com a superestructura ideològica és el terreny de joc més perillós que existeix, ja que els referents culturals justifiquen la dominació del sistema imperant.

Tot queda justificat pel discurs, que en realitat és una estratègia militar basada en la propaganda constant dels valors existents.

Així actualment les societats desenvolupades parlen contínuament de la necessitat de que a les societats no hi hagi violència. Aquest discurs no és pacifista, sinó que el que pretén és que el propietari o el poderós, no pugui ser mai atacat físicament per ningú que no té res. En canvi el que no té res, pateix la violència contínua i total del sistema, una violència indirecta, però violència al cap i a la fi, (precarietat laboral, dificultat per l'accés a la cultura, la vivenda, major perill d'accident laboral greu, major incidència en els índex de suïcidi, depressió i malaltia mental i major necessitat d'evasió, fet que implica consum excessiu de substàncies tòxiques). 

El problema fonamental és la hipocresia del discurs, es parla de pau quan es declaren guerres il•legals, es parla de democràcia quan els països democràtics torturen, tal i com demostren els informes d'Amnistia Internacional.

Però la qüestió fonamental és senzilla i alhora complexa. Els éssers humans patim una guerra dins nostre, mantenim una guerra contra la matèria i els altres éssers que ens envolten i finalment estem en guerra amb l'univers que ha permès el desenvolupament de la vida a la terra.

Així l'estat de les coses es basa en la dialèctica, en el conflicte i en la guerra constant. Però la conclusió fonamental que ens aporta L'Art de la Guerra és la següent:

Que podem utilitzar la saviesa per exercir el poder i el domini de manera intel•ligent. És a dir els comunistes volem la pau, perquè la pau nodreix i la guerra destrueix, però en canvi prèviament hem de vèncer en aquesta guerra per cercar l'equilibri dialèctic, que no renuncia al conflicte però el canalitza cap el progrés i la igualtat. Cal que DECLAREM GUERRA A LA GUERRA !

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada